Fins a finals d’octubre hi ha temps per visitar l’exposició La revolució de l’Escultura, al Centre d’Art d’Escaldes-Engordany (CAEE). Si els noms exposats no us criden prou l’atenció per atansar-vos-hi, proposo un petit repte que em va plantejar Aurora Baena. Si us pregunteu quin és el vostre pintor de referència, no crec que us costi gaire fer la tria. En canvi, si us demaneu quin és el vostre escultor, potser tindríem moltes més dificultats. I això que, tal com podem constatar en l’exposició del CAEE, el cuc de modelar en tres dimensions esdevé un repte majúscul per a qualsevol artista i són molts els noms de pintors ja afamats que també volien apropar-se a aquest mitjà d’expressió.
Potser em diran que no ve al cas, però recordo alguns companys de classe, amb una gran mà pel dibuix, però no seria capaç de dir-ne cap que tingués la mateixa facilitat per crear formes, ni tan sols amb plastilina. Els estímuls, però, no es van acabar aquí. Mentre em mirava una obra de Jorge Oteiza, l’Aurora em va comentar que, de tota l’exposició, aquella era la seva preferida i que tots els companys que treballaven a l’espai n’havien triat una. Un exercici que afegeix interès a qualsevol exposició: deixar-se guiar pels instints i fer una tria, sense fixar-se en l’autor. Així, tot i que no m’ho va demanar, de ben segur per prudència, vaig decantar-me per la que hi havia de Rainer Kriester. Existia la possibilitat que la tria estigués influenciada per la sobredosi d’Odissea que hem viscut aquest estiu, ja que em recordava el casc d’un soldat grec. La intenció de l’autor, però, tal com em van apuntar, quedava lluny de la meva deducció. El que volia plasmar, amb els talls que accentuaven el relleu, era el concepte d’escultura ferida. I és que, potser, com va apuntar l’Aurora, no calia que el que jo veia i el que l’autor volia explicar haguessin d’anar pel mateix camí. 
Aquesta era una de les gràcies de l’art. Una disciplina que no ens jutja, ni tan sols ens espera, només està. En sortir del museu, podia passar per la sala de Josep Viladomat, i, si amb les dues exposicions no en feia prou, el mateix Comú oferia una detallada guia de les escultures que hi ha exposades pels carrers de la parròquia, que també estan esperant que les descobrim.
Arribant a la Seu, tot just a la rotonda final que et permet canviar de carretera i de rumb, un cavall de Philipe Lavaill, que ens podia recordar la dama de gel d’Escaldes, sortia al pas gairebé amagat del tot, darrere un arbre. Encara influenciat per la visita al CAEE, se’m va encendre una llumeta. Quantes escultures urbanes hi deu haver a la Seu? Una notícia al diari Segre, del mes de febrer, comentava que n’hi havia una desena, la majoria de pedra o ferro, i que la intenció del consistori era augmentar-ne el nombre.
Que jo sàpiga, però, no hi ha cap guia per poder-les seguir totes i, amb el risc d’oblidar-ne alguna, jo n’hi he comptat més de deu. Descobrir quantes n’hi ha, i el motiu pel qual hi són, pot convertir-se en una nova manera de mirar-se els carrers d’aquesta ciutat. Fins i tot es pot fer la juguesca de triar la preferida. I és que no crec que calgui recordar que l’escultura també és cultura.