Més val prevenir que curar, diu la dita. Ara bé, hi ha coses més previsibles que altres. El fer-se gran, per exemple, n’és una de bastant esperable. I és per això que, sabent-ho, seria un error segurament flagrant no fer-hi res al respecte. Hi ha diverses associacions i accions que es fan per ajudar les persones grans del país, i el Servei d’Envelliment i Salut de l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell fa cinc anys que els acompanya en aquesta etapa tant important i delicada de la nostra vida. Durant aquest lustre, el servei ha tractat de manera activa i directa un total de 876 persones, però en són unes 8.849 les que han estat visitades pel personal del servei. Però el nombre de gent gran atesa no ha estat cada any el mateix, sinó que ha anat creixent de manera exponencial.

Una de les impulsores de l’àrea d’Envelliment i Salut, i actual responsable, Eva Heras, ha presenciat de primera mà aquest augment accelerat. De fet, “la consulta externa de l’hospital ha crescut un 200% durant aquests anys”. També és perquè, amb el temps, el servei s’ha anat coneixent més, “i molts hi han arribat a través de derivacions mèdiques”. Tot i així, Heras està satisfeta de l’atenció donada durant aquest temps, i també atribueix l’increment d’usuaris a “la bona feina que estem fent”. Actualment, disposen de cinc metges dins de l’equip, als que se’ls ha de sumar tot el personal d’infermeria, tant de la consulta externa, de l’àrea de convalescència i de la de psicogeriatria, més els terapeutes, psicoterapeutes i preparadors físics. Tot plegat per “no centrar-nos únicament en la malaltia de la persona, sinó en la part cognitiva, emocional, social i funcional”.

La prioritat del Servei d’Envelliment és la prevenció. “Ens hem d’anticipar i plantejar un pla d’intervenció”, diu Heras. És per això que l’àrea de neuropsicologia és tant important, perquè “ens ajuda a entendre en quin punt es troba la malaltia o el procés d’envelliment”. Allà, depenent del diagnòstic, formen grups de fins a quatre pacients per “estimular la part cognitiva”, i sembla ser que els resultats fins ara són molt positius, ja que “milloren les seves facultats socials”. A molts d’ells, però, tenint en compte l’implacable pas del temps, l’aspecte del que requereixen més atenció és el físic. És per això que són derivats a l’apartat de gimnàstica. Allà se’ls ajuda a mantenir o “recuperar la independència, i fem qui tingui sentit per a ells despertar-se cada dia”. Treballen amb l’agilització de la marxa, intentar reduir el risc de caigudes, etc. A més, també “hem vist que, desprès de les sessions d’exercici físic, la cognitivitat millora”.

Un altre dels apartats que tracten és el social, tant important en aquestes edats; com queda demostrat a totes les cases pairals del país, i d’arreu. Per això tenen el grup Reactiva’t, intenten “millorar la seva integració social”. Ja que no solament és important recuperar l’equilibri físic, sinó “també l’emocional”, que repercuteix de manera directa en les relacions personals. Però una altra de les realitats que pot existir quan una persona es troba en un estat delicat de salut i mental degut a la seva avançada edat, és la figura o posició que experimenten les seves famílies. És per això que també compten amb el programa de Suport a Familiars de Persones amb Demència. Allà, ajuden a les persones properes als pacients a reduir estrès, millorar la comunicació i la convivència i fomenten l’intercanvi d’experiències entre altres famílies que pateixen una situació familiar similar. Amb tot, per “fer un tractament integral del pacient”, que també inclou els seus propers.

L’objectiu general “és posar vida als anys, no anys a la vida”, diu Heras. Però, com deia, “el creixement dels últims anys és exponencial”. Al 2021 hi havia unes 11.000 persones majors de 65 anys, i la previsió per al 2031 “és que n’hi hagi més de 20.000”. És per això que “haurem de buscar els recursos que siguin necessaris” per poder atendre tothom que ho necessiti i que “envelleixin amb independència”. I és que “no estem celebrant solament cinc anys, sinó el canvi de mirada respecte a fer-se gran”. El fet que cada vegada hi hagi més persones envellides, que s’estigui invertint la piràmide, és perquè “sanitàriament i social s’han fet uns avenços molt importants”, però encara ho és més “fer-ho amb autonomia”. Heras reconeix que “la pandèmia va ser un punt d’inflexió que ens va fer veure que necessitàvem un model per ajudar-los”. I és que “fer-se gran és un privilegi, però sempre que sigui amb dignitat”.