La megafonia no funciona, així que quan entonen l’himne resulta inaudible. No importa, els aplegats irrompen en aplaudiments i algunes d’entre elles trenquen a plorar. La gent redobla els aplaudiments. “Estan molt emocionats”. Una dona jove intenta explicar a un infant què està passant. El lloc, la plaça dels Oms de la Seu i el motiu, és clar, alçar la veu per la pau i donar escalf als ucraïnesos que resideixen a la comarca. La convocatòria, repetida a tots els municipis de Catalunya, ha aplegat unes tres-centes persones. És el nombre calculat per un policia municipal, multiplicant persones pel nombre de quadres que dibuixa el paviment. Déu n’hi do la resposta, es meravellen els assistents mateixos. 
 
Però els protagonistes, naturalment, són els ucraïnesos. Uns setze han aparegut, responent a la convocatòria. En realitat per a ells mateixos ha estat una sorpresa conèixer-ne el nombre. “Alguna dona em deia que pensava que era l’única ucraïnesa de la Seu”, comentava l’alcalde, Francesc Viaplana. Entre les que sostenien la bandera groga i blava hi havia la Natàlia. Vint-i-dos anys a Espanya, vint vivint a Catalunya i la meitat, a la Seu d’Urgell, on treballa al sector de l’hostaleria. “Que com em sento? Impotent. No puc fer res, no puc ajudar”. No ja els seus compatriotes en abstracte, sinó la família, que està vivint la guerra. “Els meus pares, el meu germà i la meva cunyada, amb els tres fills, que no han pogut marxar a temps”. Dos dels infants (tenen quinze, vuit i un any acabat de fer) són diabètics, així que l’amenaça es multiplica. 
 
Atrapats i sense ajuda
No han marxat a temps a causa del caos en la frontera i ara estan atrapats. La mare, sense diners i sola amb les criatures, perquè l’home està mobilitzat. “I és impossible enviar-los res, ni diners ni paquets, ni res”. 
Del causant de la desgràcia no en vol ni parlar, diu amb veu entretallada per la indignació. 
 
Avui mateix travava coneixement amb una de les compatriotes (també Natàlia) presents a la mobilització. Divuit anys fa que viu a la Seu.  Treballadora també del sector de l’hostaleria. La història es repeteix, a Ucraïna hi ha els pares. Van venir a passar les festes nadalenques amb ella i una germana que també viu per aquí, però després hi van tornar. No s’ho esperaven, que l’agressió es materialitzaria. “Els ho vam advertir, els vam demanar que vinguessin, però no van voler, van preferir quedar-se, com altra gent que s’ha demostrat tan patriota”, reflexiona. De moment, encara es poden mantenir en contacte, “però ja estan advertint que es complicarà molt”, es tem. 
 
Aquest setze ucraïnesos en principi localitzats comencen a organitzar-se. Amb suport de l’Ajuntament, assegura el regidor Joan Gurrera: faran una crida per si n’hi ha més i “dels tres autocars [amb refugiats] que venen cap a Catalunya, oferirem que un vingui cap aquí i ja mirarem on els allotjarem, en un alberg potser”. 
 
Recollida d’ajuda
També des del consistori comencen a organitzar la recollida de productes bàsics, expliquen Viaplana i Gurrera. Necessiten medicaments (analgèsics, benes, material per fer torniquets, detalla la primera Natàlia), aliments i, sobretot, menjar per a infants petits i bolquers. 
 
“Són moments molt durs però ara mateix és motiu d’orgull la resposta dels urgellencs”, reflexionava Viaplana en acabar l’acte. Breu. Lectura de manifest (difícil de sentir, llàstima que no van pensar a temps en la megafonia dels cotxes patrulla, es deien després Viaplana i Gurrera) i d’un poema d’Emily Dickinson. Els membres del consistori  i l’arquebisbe a l’escalinata de l’edifici. L’emoció, dèiem abans, era un element molt present, manifestat en els llargs aplaudiments, pràcticament l’únic so a la plaça. “Visca Ucraïna!”, cridava algú d’entre el públic. “Visca Ucraïna i visca Catalunya”, concloïa la lectora del poema.