Un dels tòpics més antics que existeix és aquell que diu que les bones històries no acostumen a tenir un començament fàcil. A mitjans dels anys seixanta, concretament el 1964, va néixer Ensisa–Esports de Neu Soldeu Incles–, la qual cosa va significar l'inici de la identitat del Principat: l'esquí. Però aquest esport tan nacional no és precisament dels més senzills de practicar; és per això que l'ajuda d'algú amb coneixements i ganes d'ensenyar és tan important, i el 1970 va sorgir l'Escola d'Esquí de Soldeu. La van fundar uns intrèpids amics –Ventura Bonell, Josep 'Pepi' Casal, Josep Areny i Miquel Casal–, i el que va començar sent una empresa de quatre integrants, ara és una de les més grans d'Europa amb 286 empleats. Es diu ràpid, oi?

El primer dels seus directors va ser Ventura Bonell, mort el 2012 i pare de l'actual ministra de Cultura, Joventut i Esports, Mònica Bonell, que va exercir el càrrec fins al 1973. Després va venir el torn de Josep Areny, que ho va ser fins al 1977; i des de llavors fins al 2019, 42 anys! Miquel Casal va ser l'encarregat de donar-li la identitat no solament a l'Escola, sinó, com diu el cònsol major de Canillo, Jordi Alcobé, "a l'estació, la parròquia i el país". Actualment, el director és Toni Rodríguez, i va procurar ben bé absorbir totes les aptituds i saviesa del seu predecessor i mentor. "Va crear un model de treball i uns valors que encara ens acompanyen", manifesta Rodríguez. I és que, per a ell, Miquel Casal va ser més que un director: va ser el seu "pare de neu", que, juntament amb el seu pare de sang, va fer el paper de guia professional. I vital.

L'evolució de l'Escola d'Ensisa al llarg d'aquest anys ha estat més que notable. Parlaven d'aquest progrés de 4 a 286 monitors, i Alcobé, que com diu ell, "m'encanten els números", va fer l'esforç de calcular quantes hores de classes d'esquí hi ha hagut durant aquests 56 anys; partint de la base d'una mitjana de 500 hores per monitor cada temporada, el resultat és sorprenent: 3,3 milions d'hores! Que és el mateix que 375 anys, és a dir, "com haver començat a fer classes el 1650 sense haver parat cap dia ni nit". I la dada que demostra que els treballadors actuals estan més que satisfets del seu lloc de treball és que el 81% d'ells repeteix la temporada següent. "Esquí vol dir Andorra", descriu Alcobé, i l'Escola de Soldeu n'és un clar indicatiu.

Però tornem a aquells inicis dels anys 70. Dels quatre fundadors, l'únic que no va ser director va ser Pepi Casal, però va exercir de monitor durant 28 temporades. Abans d'això, però, quan tenia solament 13 anys, va treballar al telecadira de l'estació, que va ser dels primers que es va construir als Pirineus. En aquells temps, l'esquí no era tant una afició ludicoesportiva, sinó un mitjà de transport com qualsevol altre, així que "no hi havia tanta afició". Però a finals de la dècada dels seixanta, un parell de joves van començar a ensenyar a esquiar a la gent de manera remunerada, i els quatre amics canillencs van veure una "oportunitat de negoci", diu Pepi Casal.

En aquells temps, el material i les pistes no eren ni molt menys com el que tenim actualment: els esquís i els pals eren de fusta, la neu no estava retractada i l'equipament no aïllava tant com ara. De fet, Miquel Casal explica que "els meus primers esquís me'ls va fer un fuster de Canillo", i no va ser fins més tard que va heretar els que utilitzava el seu pare per anar a treballar a França. El més longeu dels directors de l'Escola de Soldeu confessa que "els primers anys van ser complicats", però creu fermament que "vam fer una escola referent a Europa". Però no van ser la primera del Principat. Casal explica que al Pas de la Casa ja n'hi havia una, "i també vam aprendre d'ells". És més, es compenetraven entre ells a través del transport recíproc de clients via helicòpter, ja que en aquell moment encara no estaven connectades les estacions.

"Fèiem carreres pujant a peu des del poble i baixàvem esquiant", comenta Casal, i "teníem una mà de maldecaps per  fer pujar els debutants fins a dalt!". Van ser, de ben segur, uns anys durs, però profitosos, al cap i a la fi. I divertits! I per tal de retre homenatge als quatre pioners, el Comú de Canillo i Grandvalira han organitzat un acte al Pla d'Espiolets per commemorar la seva trajectòria. Es va entregar una placa en honor dels quatre fundadors, i Miquel Casal en va rebre una de particular per haver dedicat tota una vida a les pistes. "Ho vaig fer el millor que vaig poder", comenta, i "estic molt agraït a tothom que ha vingut avui". El món canvia i passem de la fusta a la de fibra de carboni, de la llana al gore-tex i de 4 a 286. Però sempre és bo aturar-se un moment per mirar enrere, perquè saber d'on venim ens ajuda a veure on anem, i aprendre d'aquells que van "domesticar la neu", com diu Alcobé, és segurament el més intel·ligent que podem fer.