"Et sents transportat!", s'exclama mossèn Jordi Miquel quan se li pregunta per l'experiència de tocar el restaurat orgue de la catedral de Santa Maria d'Urgell, aquest instrument del qual l'orguener que ha treballat en els últims dos anys per ajudar-lo a recuperar la veu original, Alejandro Turanzas, assegura que, entre els de la seva espècie, és a dir, entre els orgues romàntics construïts pel barceloní Lope Alberdi, "és el millor que jo conec". És que "arriba a una plenitud impressionant", insisteix mossèn Jordi just abans de posar-se al teclat per fer una demostració a la premsa. Toca la Suite Gothique de Léon Boëllmann i quan li demanen si pot continuar, per allò que les càmeres vagin fent plans, ataca amb entusiasme César Franck. No cal que l'hi demanin dos cops: més difícil serà arrencar-lo de l'instrument.
Els fidels –en particular aquells que resen a Bach i Schumann– tenen unes quantes oportunitats properes d'escoltar aquesta "orquestra simfònica", insistia mossèn Benigne Marquès, que allotja la catedral. Després de la benedicció, demà a les 18.30 hores, Miquel González interpretarà un repertori que permeti apreciar tota la sonoritat de l'instrument, començant amb un Bach ineludible i desplegant, ja sí, la sonoritat romàntica, a partir de Schumann i Franck. Qui s'ho perdi, o qui quedi encisat i vulgui repetir, té nova oportunitat diumenge al matí, en aquest cas amb una figura tan reconeguda com Valentí Miserachs. La tercera oportunitat serà ja al desembre, just per la Immaculada, amb un concert de Juan de la Rubia en el marc del Festival d'orgues de Ponent.
Alguna opció de vertebrar un cicle al voltant de l'instrument? "És factible", respon Marquès. Però no posem el carro davant dels bous, adverteix, les coses requereixen temps, sobretot en una institució que es mou amb els tempos de l'eternitat.
És aquest el cinquè orgue de la catedral, recordava Marquès, una successió d'instruments que començava el 1445 i acaba amb la imponent estructura encarregada pel bisbe Benlloch, que va seguir el procés de construcció, però ja des de Burgos. Però és a ell i al seu gust i coneixement musical, reblava l'arxiver i degà del Capítol, que devem aquesta joia "única". I apuntava una curiosa anècdota de Benlloch, que "quan arribava a un poble, reunia tots els capellans de la zona i els feia un concert".
Però tot i ser una meravella, amb 125 anys de recorregut ja li calia una bona intervenció (que ha sufragat el capítol, ajudat per un bon gruix de donacions de particulars). Se n'hi havien fet poques. Una sort, puntualitzava l'orguener basc, perquè més enllà de la pols i els estralls del temps, continuava en l'estat original, sense modificacions posteriors. Ni ara: la intervenció s'ha centrat a mantenir el "so bellíssim", insistia Turanzas; sense cap modernització. De fet, ja mantenia la veu original, tot i que ofegada per la pols i els estralls del temps. No obstant això, precisava l'orguener, "la recuperació de la sonoritat no ha estat gens difícil, perquè tot i que no s'hi havien fet massa intervencions, el capítol sí que havia sabut triar molt bé qui les feia". Per tant, "hem estat treballant sobre l'instrument original" i l'instrument està llest per sonar igual que quan es va inaugurar, ara fa 125 anys.
I perquè continuï en condicions òptimes, quin ha de ser el manteniment? Els canvis d'humitat i temperatura poden provocar alteracions en l'instrument, detallava Turanzas, i per això una revisió anual seria ideal. També per vigilar que no s'hi instal·len residents indesitjables, de corc a algun ratolí i fins i tot algun ocell que hi faci niu.
Ja que hi som i que Turanzas coneix els budells de tants orgues, el tècnic ofereix una comparativa entre l'alturgellenc i altres instruments sortits del taller d'Alberdi Rekalde, molts dels quals es troben precisament al País Basc, d'on és ell. "És difícil comparar, perquè fins i tot un mateix constructor va evolucionant, o involucionant, i conjunts com el de Guipúscoa o Guernica tenen característiques diferents", puntualitza.
Com tota una orquestra
En tot cas, el nostre és un orgue ja plenament romàntic, amb els seus 1.500 tubs, 25 registres (que imiten els instruments d'una orquestra, com el violí, el violoncel, el clarinet, l'oboè o la flauta) i que en conjunt produeixen una sonoritat que pot comparar-se per tant amb el de tota una orquestra simfònica. Per això a instruments d'aquest tipus se'ls anomena orgues romàntics simfònics. "Aquest és el més gran i, per al meu gust, el que té millor sonoritat dels que jo conec", admet, sense desmerèixer els altres. "Potser l'edifici influeix molt positivament en la sonoritat", conclou.
