Hi ha moltes maneres de conèixer una vila. La Seu, per exemple, ofereix una ruta per a conèixer els seus arbres singulars. S’han triat dotze arbres “amb l’objectiu de valoritzar i conservar aquesta herència natural que hem rebut dels nostres predecessors”, o si més no és el que anuncia la pàgina web del consistori. Els afortunats són dos cedres, el del Parc del Cadí i el de cal Cerdà; dos lledoners, el que trobem al camí ral entre Arfa i la Seu d’Urgell i el que hi ha al carrer del Segre; el saüc del carrer Perafita; la sequoia del cementiri; els glops –clops– del Parc dels Enamorats; els teixos de Sant Domènech, l’alzina de Cal Molines; els plataners del Passeig; els salzes del riu de la Color –de la calor– i el Pi de cal Mallol. Tot plegat configura una variada tria botànica repartida per un ampli ventall de racons de la capital urgellenca. Aquest recorregut, així com una fitxa de cadascun, es troben en la ja esmentada pàgina web. Els exemplars llueixen una petita placa on es remarca la seva singularitat.

En l’alzina de cal Mallol, s’hi pot observar una seriosa cicatriu, com també un seguit d’arnesos que la mantenen ferma. Les arrels de la sequoia del cementiri insisteixen a desmarcar-se de la manca de vida de la resta d’inquilins, tot aixecant el terreny i desplaçant alguns nínxols. Els teixos de Sant Domènech són podats cada any perquè adquireixin la forma que els caracteritza, arrodonida, i poden passar desapercebuts. Els plataners del Passeig, sense menystenir els que hi ha al costat del Pont de la Palanca, o els que podem trobar davant de la llar de Sant Josep, gràcies a la seva localització, són els que la guia aconsella. I potser no són ni tan impressionats en grandària ni tan vells, com els altres esmentats. Però, com en tota tria, hi ha qui es queda enrere.

Potser el que més costa de trobar és el saüc del carrer Perafita. Fins que no l’hi descobreixes i sabent que aquest arbre no se l’acostuma a deixar créixer, no t'adones del perquè de la tria. Trobar el pi de cal Mallol, potser tampoc resulta evident, en estar en una finca privada, així com el de cal Cerdà. Les seves dimensions, però, els converteixen en remarcables. Els més delicats són els glops –o clops– del riu de la Calor. Amb tot, i malgrat mostrar un seguit de rames mortes, el gruix del tronc, i les fotografies que els mostren, ja crescuts, en un passat no tan llunyà, els converteixen en excepcionals.

L’any passat hi havia, però, tres arbres, en concret desmais, que creixien també tot just passat el pont de la Palanca, en el camí Ral d’Arfa. Reben també el nom de salzes ploraners, ja que les seves rames acostumen a mirar cap a terra, com si estiguessin tristes. El cas és que en poc temps, malgrat les seves considerables dimensions, gens habituals en aquesta espècie, han estat tallats i la seva soca arrencada. Formen part del record que ens mantindrà, en alguna fotografia que els confonia amb els salzes monumentals del riu de la Color, just al costat. Quedin aquestes línies com a testimoni, o com a plor, per a les seves dimensions, el que podien simbolitzar i també del difícil que és, i ara encara ho és més, trobar desmais tan magnífics com aquells.