"Jo només vull tancar la porta de casa meva i que a dins pugui comptar un, dos, tres i quatre". Tenir una porta que tancar, un sostre. Missió impossible per a algunes famílies. Amb dues nòmines en alguns casos. Gent treballadora que aquests dies està saltant enfurismada a les xarxes socials: van rebent avisos de finalització dels seus contractes de lloguer i no saben com enfrontar-se a les argúcies dels propietaris, denuncien. Marxarien. Però no troben un altre lloc on aixoplugar-se: sovint es troben amb la trava que es prefereix llogaters amb nòmines andorranes, més elevades, disposats a pagar més. Alguns afectats asseguren que han estat mesos esperant ajuda i que ja només els queda sortir al carrer. Parlen de manifestacions davant de l'Ajuntament -de qui no han rebut no ja ajut, és que ni els han atès o escoltat fins a la data– de talls de carretera. Els ànims s'encenen.
El missatge que ha encès la indignació és el d’una veïna que afirma que es queda “al carrer amb dos nens” i que, tot i treballar a la Seu, no troba cap habitatge disponible. “Tenim treball a la Seu i no hi ha res on poder viure”, lamenta. Nombroses han estat les persones que li han donat la rèplica, explicant situacions igualment dramàtiques. Una família explica que està en la mateixa situació amb dos menors, feines fixes a la Seu i l’amenaça d’haver de marxar del pis al setembre: “Fins al moment, cap solució i cap tipus d’ajuda, ni opció de trobar cap lloguer”. Una altra persona assegura que també li reclamen el pis “a través de burofax” i que té dos fills a càrrec.
Un altre testimoni afirma que porta nou anys vivint al mateix pis, sense haver deixat mai cap rebut pendent, i que ara el bloc sencer està en venda. La situació és encara més delicada perquè, segons relata, a casa hi viuen menors i persones amb discapacitat. “Al setembre ens fan fora, així, per la cara”, clama.
També hi ha retrets directes a la resposta institucional. Una veïna assegura que va estar vuit mesos intentant obtenir ajuda per trobar un lloc on viure amb els seus fills. Segons el seu relat, va aconseguir parlar amb l’alcalde, que li hauria promès ajuda, però després “no va contestar mai més”. Aquest tipus de testimonis han alimentat la sensació que moltes famílies se senten abandonades. Així, hi ha qui planteja que el poble sencer, afectats i no afectats, surti al carrer per convertir el problema en una denúncia pública. “Anem tots units”, escriu un afectat. “No ens podem quedar de braços plegats”, afegeix una altra veïna.
La indignació també apunta contra l’especulació. Diversos comentaris denuncien preus “disparats”, discriminació en els lloguers –es vol "llogar a andorrans"– i alguns propietaris que aprofitarien la situació per apujar rendes o retirar pisos del mercat.
La crisi obre un front polític incòmode per a l’Ajuntament de la Seu. Les famílies denuncien una contradicció insostenible: treballen al municipi, hi tenen els fills escolaritzats i fan vida a la ciutat, però no poden permetre’s viure-hi. Reclamen solucions urgents, lloguer social, control dels preus i una resposta institucional que arribi abans que més famílies acabin literalment al carrer.
