Famílies que fan pinya pels seus fills

Fa un mes que una mare va decidir fer visible la problemàtica que viuen les famílies que tenen fills amb trastorns de personalitat, addiccions i problemes greus de conducta iniciant una “vaga de fam”. Porta dos anys i mig de lluita amb la seva filla, amb diagnòstic, tractaments, ingressos, fugues, i correus de l’Administració sense contestar. I el càstig, afegeix, d’haver de condemnar aquests joves a viure fora del seu país natal. 
Més enllà de la seva experiència concreta, va voler posar el focus d’atenció en dues qüestions fonamentals: la necessitat de dedicar més recursos per  atendre aquests joves i els seus familiars i que el seu no és un cas aïllat ni puntual, sinó que hi ha “moltes famílies” que es troben en una situació semblant. Algunes d’elles han volgut explicar les seves històries. 

“Va perdut”
“El meu fill es va refugiar en el joc online, que és igual de dolent o pitjor que altres addiccions”, explica una mare. Tot va començar quan tenia 16 anys i no li van donar importància al problema quan l’haurien pogut ingressar, però no va poder ser. Diu que ha sentit massa vegades l’expressió “fins aquí podem arribar”. “No es donen les eines suficients”, afegeix, i denuncia la manca de recursos. I això que l’ha portat aquí i allà, a Sant Joan de Déu, també, però “ja no saps on acudir”. 
Ara té 20 anys, segueix al país, no és convenient que visqui a casa, i ho ha de fer en una pensió perquè no dormi al carrer. “Va perdut”, diu la mare, “no viu al món real”. I “quan et toca de ple viure aquesta situació et destrossa, tens molta ansietat”. Ha acudit ja quatre vegades al raonador del ciutadà i hi tornarà, tot i que s’ha “despullat” ja moltes vegades. També explica que s’ha sentit jutjada i qüestionada com a mare en diverses ocasions i “és molt dur”. El seu, diu, vol ser “un crit de socor, perquè ens escoltin i ens ajudin” i també una reivindicació: “que els diners públics no es gastin en coses que no tenen tanta importància”.

“No tenia ganes de viure”
El seu fill va començar als 13 anys a ajuntar-se a una colla que no li va fer gens de bé, relata una altra mare. Va entrar en la dinàmica dels seus companys, de robar, consumir, i escapar-se. Va estar ingressat, però va recaure i la cosa va anar encara a pitjor: “em va començar a pegar” i va arribar a “un  consum extrem”. “No sabia què fer amb ell”, explica. La solució passava per ingressar-lo en un centre fora d’Andorra. Convenia que sortís del país, i l’alternativa que es va plantejar en el seu cas era Barcelona o Oporto. “No hi ha mitjans per a aquests casos”, remarca. Ara el seu fill està a Portugal i s’ha rehabilitat. Ha estat dolorós per a ella, però el més important, assegura, és que ell es trobi bé
La desesperació la va portar  a pensar “em mataré”, es va tornar anorèxica, va perdre la feina, “no tenia ganes de viure”, recorda. En el seu cas, però, tot i que no té el fill aquí, l’experiència viscuda ha estat un revulsiu per comprometre’s a ajudar altres famílies i joves amb problemes d’addiccions a través d’una associació. També participarà en la pròxima reunió que el grup de mares tindrà amb el raonador del ciutadà.

“La desgràcia ens ha unit”
Diu que la seva filla era de les adolescents més petites que freqüentaven el narcopís. I que encara ara no se’n sap avenir. Era molt esportista i sempre ha tret molt bones notes, però en un moment donat, la vida es pot girar com un mitjó. Així ho explica aquesta altra mare que amb només uns mesos, ha vist com et pot canviar la vida. En el seu cas, una lesió va fer  que la seva filla s’ajuntés amb gent més gran ben a la vora de casa i de la nit al dia males contestes, desaparicions, no saber on estar i fins una fuga a Barcelona  la tardor passada. 
La mare detalla com va poder sortir amb facilitat del país, “de paquet en una moto”, fins a la Seu d’Urgell. D’allà va fer autoestop fins a Puigcerdà per agafar el tren. Va estar tres dies sense donar senyals de vida fins que per fi va agafar el telèfon. 
En el seu cas considera que hi va haver una “falta de professionalitat” per part de les treballadores socials que les van atendre, ja que no li van donar la importància que requeria el cas. Frases del tipus “per què no aneu a prendre una Coca-Cola juntes”, creu que són poc encertades. També denuncia que en més d’una ocasió a ella i al seu marit els van ajornar les visites tot just abans de tenir-les.
Quant als recursos, fa un repàs dels diversos àmbits que entren en joc. De la policia assenyala que està lligada de peus i mans en tractar-se de menors, “no poden fer-los res, són intocables, no són autoritat”. Considera que és molt necessari que hi hagi un suport psicològic per als pares “per saber com portar la situació i com actuar”.  “Sempre he estat molt estricta i amb valors”, afegeix. Sort en va tenir de la batlle, emfatitza, pel bon tracte i per les paraules que va adreçar a la seva filla. I és que des de fa un mes la situació ha millorat i “la meva filla torna a estar centrada”. 
Tot i així també s’unirà a la reunió que tindran les famílies amb el raonador. “La desgràcia i el dolor ens han unit”, afirma ben convençuda. “Cal que la societat sigui conscient de la problemàtica”, conclou.