La pandèmia de covid va desvetllar un virus poc conegut. Un nou factor de risc per a enfebrar, emmalaltir i, en el pitjor dels casos, dinyar-la.  Es tracta d’un patogen, com molts d’altres que se li assemblen, que acostuma a desfermar la seva màxima virulència a l’hivern. Gaudeixen, però,  d’una cadència prou pautada com per a demanar-se: ¿qui no ha patit mai d’unes dècimes de febre, sigui per un constipat o una grip? Un dels principals símptomes és l’augment de temperatura corporal que, no només debilita el cos, sinó que sovint també comporta canvis en les percepcions del món exterior. En el meu cas he experimentat que unes dècimes de febre canvien el so dels Pink Floyd, com també el dels Tangerine Dream. Fins i tot gosaria dir que també m’han permès escoltar el folk de la Ronda de Boltaña de manera distinta. També he experimentat que, aquest canvi de percepció, es pot traslladar a altres elements, com ara els llibres.  Si més no aquesta és la impressió que em va causar la lectura del primer llibre de l’escriptor canadenc Robertson Davies, patint d’hipertèrmia. Mai he sabut si aquest és el motiu pel qual “el cinquè en discòrdia” continua essent el que més m’ha agradat dels que han arribat a les meves mans. Aquesta sensació es va repetir amb el primer Haruki Murakami. La imatge del pou, recurrent en les seves novel·les i molt present a La crònica de l’ocell que dona corda al món, va comportar que, quan flaquejava l’efecte de la medicina, notés com m’enfonsava en un pou de deliris febrils, similars als de la lectura.  
Descobrir com el terme febre també s’utilitza per a designar l’excitació que produeixen certes emocions, corrobora la percepció que, en enfebrar, entrem en un estat alterat de la consciència. No m’estranya doncs que, aquesta afecció, s’hagi utilitzat per designar alteracions de grups humans com ara els que es van deixar arrossegar per la febre de l’or, o per a designar la febre consumista que sembla envair-nos a tots, fins i tot ara que ja estem a les rebaixes. 
Abans, però, que Leeuwenhoek s’empesqués el microscopi, amb el qual va descobrir els microorganismes causants de moltes de les malalties, com ara la grip, les explicacions sobre les seves causes eren d’allò més diverses. Al segle XV, les epidèmies s’atribuïen als astres i a la influència que exercien sobre nosaltres en moments determinats. D’aquí va sorgir el terme italià influenza, que en anglès s’acostuma a abreviar com a flu i que a casa nostra es coneix com a grip. 
   És fàcil constatar que l’etimologia dels termes influenza i influencer és similar.  Cal apuntar que, influencer, tot i ser un anglicisme, ja ha fet fortuna a casa nostra. Però en constatar la cua de gent que esperava per entrar en un local regentat per una de les estrelles d’aquest nou món, que s’ha instal·lat a Andorra, sota una temperatura gèlida a l’exterior, em va venir al cap una nova relació. Els clients s’esperaven amb gran educació i paciència per a entrar en un local, petit, però ple de gom a gom.  Si els haguessin obligat a estar-se allà amb el fred que feia, les seves queixes s’haurien escoltat arreu. Cal pensar, però, que la influència dels influencers, estrelles de l’actualitat, els ajudava a sobreposar-se al clima, fins i tot amb certa alegria. No sé si, tot esperant, se li va encomanar la grip a algú, i espero que no fos així. Però sí que és veritat que la febre que es percebia, entre els aspirants a entrar al local, també alterava la consciència.