Alguna cosa de magnètica té això de conrear la terra perquè, a l’Albert Villaró, posem per cas, un dia te’l trobis carregant, exultant, una síndria de set o vuit quilos i l’endemà, fent de veremador. Formava part, l’escriptor nostrat, del petit contingent que ahir mateix collia el raïm en una de les vinyes d’Estamariu. Situada a 1.365 metres d’altitud, David Planes, vicepresident de la Fundació Planes Corts, presumia que és una de les vinyes més elevades de la Península, si no la més. Això, mentre s’assecava la suor de les tres hores i escaig que els va dur a collir el raïm. Una desena de persones van collir uns mil cinc-cents quilos de raïm pinot noir, que es transformaran en aproximadament set-centes ampolles de vi negre. L’11 de setembre, la Diada, l’havien dedicat a veremar altres 500 quilos de sauvignon blanc, dels quals sortiran unes 300 ampolles de vi blanc.

Lleuger i fresquet, un vi que llisca “com l’aigua” gola avall, promet Planes, a la vista de com va resultar la producció de l’any passat, la primera que sortia d’aquest projecte emprès per la Fundació. Es comercialitzarà per aquestes contrades sota la marca Kadino, una referència a com els homes de fa mil anys es referien al Cadí.
La iniciativa, com és de rigor per a l’entitat, va més enllà de conrear o produir. L’objectiu final és animar i donar suport –especialment en forma de coneixement– als agricultors i ramaders de la zona perquè vegin que el vi en aquestes cotes pot ser un projecte de futur.

No és res de nou que a l’Alt Urgell es conreï la vinya. És ben conegut que la fil·loxera va acabar, com qui diu, amb tota una forma de vida per aquestes contrades a finals del segle XVIII. Ho recordava Planes, fent referència a la documentació històrica que demostra que al voltant de l’any 1700 era una activitat habitual a Estamariu.

Aquesta recuperació es fa seguint tendències modernes i, alhora, antigues: conreu biodinàmic, en deien. Sense productes químics i al ritme de la Lluna, com feien els avantpassats, explicava el viticultor a qui es van encomanar aquestes vinyes, Joan Pagès.

Es tracta de fer un conreu “molt respectuós amb la terra, també amb la planta, però sobretot amb la terra, que és el que la nodreix i això es nota en el fruit”. Un cultiu llenyós com és la vinya, hi afegia, també nota si se’l tracta tenint en compte les fases lunars, “que bé sabem que ens afecta, com mou les marees, tot allò que porta líquid... com les aigües del subsòl; les plantes mateixes, que contenen aigua, i fins i tot a nosaltres ens afecta, que som en un setanta per cent aigua, oi?”.

Fer vi a més de 1.300 metres d’altitud també té el seu què, manifestava. “Sobretot has de tenir molta cura amb les gelades de primavera i amb les pedregades”. La formació de les plantes és molt diferent de la que tenen a la seva zona d’origen, al Penedès.
Un cop recollida la fruita, ha de començar la fase de vinificació, que de moment es durà a terme a Collbaix-Celler el Molí de Manresa, com l’any passat. Serà més endavant, augurava el vicepresident de la Fundació Planes Corts, quan pensaran a construir un celler propi.
De moment, es preveu embotellar el Kadino Blanc aquest mes de desembre, tenint en compte que “és un vi jove i el procés és més ràpid”. Mentrestant, el Kadino Negre no passarà a l’ampolla fins als mesos de març o abril de l’any que ve. El nom triat per a la marca era obvi: “Aquesta vinya dorm al costat del Cadí i es desperta també veient el Cadí”.

A banda del celler propi, la Fundació té altres projectes destinats a ampliar el compromís amb el món vitivinícola: planegen una nova plantació de vinya a 1.500 metres d’altitud i una altra que se situarà a tocar del poble d’Estamariu, situat a 1.084 metres.

Joan Pagès: “És com escolpir. Un dia algú veurà la vinya que cuido i dirà ‘Ostres! que ben fet que està’”

La verema exigeix matinar. 
Sí, sí, ja érem aquí a les set del matí, per treballar mentre els raïms encara mantenen el fresc de la nit. 

Enguany s’ha avançat. 
Sí, l’any passat la vam recollir a principis d’octubre. Al Penedès, d’on jo soc, també hem hagut d’avançar la verema. Es nota no molt, moltíssim, el canvi en el clima. 

Vostè és del Penedès, ja ens diu. 
Sí, sí, la família té una masia a Subirats i sempre hi va haver vinyes.  Durant un temps, la família tenia uns masovers que se n’ocupaven, però ja el meu pare va recuperar l’explotació per tornar a conrear la vinya. 

Ho porta a la sang. 
La meva infantesa la recordo jugant entre vinyes, són les primeres imatges que tinc al cap, sí, sí. Ara bé, ja sabeu que la vida a vegades ens porta per altres camins i que això de fer de pagès és complicat, no és que estigui ben remunerat precisament, així que durant un temps vaig haver de dedicar-me a altres feines. Però per sort un celler em va tornar a cridar per fer-me càrrec de les seves vinyes... i fins ara. 

Tota l’experiència acumulada ara la trasllada aquí.  
És per a mi també un camí d’aprenentatge, no us penseu. Les plantes es comporten d’una manera molt diferent. Per exemple, aquí tenen molta més matèria orgànica per créixer, la terra no està tan cansada, han estat prats d’alta muntanya que no s’han conreat com al Penedès i això es nota. 

Aleshores? 
Has de vigilar molt, buscar un equilibri en el creixement de les plantes, que creixin d’una manera homogènia, si no algunes ho farien de manera desmesurada. No pots deixar que una planta creixi molt i faci molt de raïm i la del costat quedi molt esquifida. 

Per tant... 
Aquí està la meva feina, en la poda, que facilita aquesta homogeneïtat. Jo faig un pas enrere abans de podar i els qualifico en tres categories: sense vigor, normal i amb molt vigor i a partir d’aquí deixo més o menys borrons, que són els que produeixen els raïms. 

Acabaran fent vins cada vegada a cotes més altes? 
Així és. Ara, a veure si al final fins i tot aquí fa massa calor per conrear vi... No ho veurem nosaltres, però ja veurem els nostres fills i nets. Com continuem igual, passarà, no es podrà conrear. 

Sense vi? Quin fàstic de vida! 
Oi que sí? Doncs com no fem alguna cosa per canviar els hàbits que tenim de vida, tindrem problemes. 

Ser viticultor per a vostè... 
He fet altres oficis, com deia. Però la veritat és que desitjava poder-me reincorporar. Quan ho vaig fer, vaig aprendre molt sobre les noves tendències, com el conreu biodinàmic. 

No s’hi veia, fora de la vinya?
Pots comptar, si ho havia viscut des de petit. M’agrada treballar les plantes, cada planta de vinya és diferent: quan la vas podant, any rere any, vas escolpint la seva forma: un any li dones un mil·límetre més de fusta per aquí, un altre per allà... I penso que en el futur, quan jo ja no hi sigui, algú es mirarà la planta i dirà “ostres, qui va fer això ho va fer molt bé”, és una cosa que deixes per demà. A banda, algú ha de començar a fer alguna cosa amb la terra, per conservar-la, perquè ens l’estem carregant. 

Dol. 
No conreo ja ni pensant en els meus fills, sinó en els seus fills. 

El seguiran?
Els fills? En tinc dos. Es dediquen al món de l’art. 

Doncs com el pare.  
Això m’agrada pensar.