Què seria d’una festa major sense ningú que s’encarregués d’organitzar-la? S’ho imaginen? Evidentment, no hi hauria festa major. Així de clar. Ara bé, hi ha maneres i maneres de fer-ho, i d’això depèn que puguem valorar la festa d’un any determinat com un èxit o, més aviat, com a fluixeta. Sens dubte, una part fonamental perquè la balança es decanti més cap a la primera opció són les ganes que els nanos de la comissió de torn hi posin, i resulta que en l’edició de la festa major de Santa Coloma d’aquest any hem tingut una nova organització. Com sempre, els inicis acostumen a ser complicats –l’experiència és un grau, diuen alguns amb raó–, però sembla que efectivament hem tingut un cap de setmana més que entretingut i positiu. Ara bé, els mateixos components de la nouvinguda comissió de festes ja tenen la mirada fixada en l’any que ve, que “serà encara millor!”, diuen gairebé a l’uníson.

Aquesta edició no solament han recuperat algunes de les activitats que l’any passat, per un motiu o altre, es van deixar de fer, com ara el concurs de menjar tants flams com un pugui, sinó que també n’han incorporat de noves. Entre elles destaca el vermut popular que s'ha fet avui a la plaça Major, el qual ha arrossegat una quantitat incomptable de gent. A la barra, que estava ubicada sota la testimonial ombra que oferia Casa Masover, se servia de manera gratuïta una beguda acompanyada d’un pica-pica, el qual incloïa patates fregides, pa amb tomàquet i embotit, quicos i fins i tot un tall de pizza. Molts dels vermutaires, quan ja tenien el plat ben carregat, anaven ràpidament sota el porxo de l’església per poder gaudir del tiberi sense el complement de suor amb el qual cadascú, inconscientment, hauria amanit el menjar a través de la seva pròpia punta del nas, però abans, és clar, havien d’esquivar la xarxa de sardanistes.

I és que què seria una festa major sense sardanes? Espero que mai no hàgim de respondre a aquesta pregunta. “Entra, balla i gaudeix” s’ha convertit en molt més que un simple eslògan per a l’Agrupació Sardanista Andorrana: és una manera d’entendre la vida i, sobretot, de fer comunitat. Com sempre diu Teo Armengol, “aquí no discriminem ningú”, i és indiferent si saps ballar sardanes o no. “Ja te n’ensenyarem!”. Tot i així, els que acostumen a “entrar-hi” són més que experimentats, i totes les places del país en són més que testimonis. A més, també es converteix en una més que bona manera de fer una mica d’esport; potser no tant com fer zumba, d’acord, però “remenar els braços”, com deia una padrina, sempre va bé.

Però compte, que quan es mou el cos també s’ha de procurar estar ben alimentat, tant abans com després, i tot i que el vermut ha estat un més que digne entrant, l’arrossada popular feia estona que esperava tots els balladors. Bé, a ells i a tothom que en volgués un plat, és clar. I és que fins a 600 tiquets s'han repartit, i molts dels comensals, així com fan els jubilats a Benidorm a les 5 del matí amb la cadira i el para-sol, ja feia estona que havien agafat el seu lloc sota l’ombra de la gran carpa instal·lada a l’aparcament d’Enclar. L’arròs era de muntanya, per descomptat, amb la seva pertinent costella de porc, el rigorós conill i el pollastre protocol·lari, i l’olor que desprenia semblava cridar als quatre vents que si us plau algú se’l mengés. I així ha estat.

En definitiva, ha estat una festa major a l’altura de les expectatives, i la nova comissió segur que ha après infinitat de detalls a tenir en compte per a la propera edició, com per exemple el fet d’haver de bregar amb una gran quantitat de desconeguts, ja que alguns, i només alguns, potser no acaben d’entendre el concepte de “festa popular” i practiquen, més aviat, el mantra del “jo, jo, jo”. Però bé, és el que hi ha. Com diu una que conec, “no pots deixar un grup gran de gent sol”, per si de cas, i és per això que tenir-ho tot tan ben controlat com sigui possible ha de ser l’aspiració de qualsevol que tingui la valentia de posar-se al capdavant d’una organització, i la d’aquesta comissió, els asseguro que n’és l’objectiu principal. I passar-s’ho bé, és clar!