Diu que se sent like a millons dollars, i això que té una edat en veritat venerable: 91 anys. Hi contribueix el coixí que s’ha fet com a inversor, i que també ha ajudat a fer a desenes d’estalviadors que han confiat en ell al llarg de 30 anys. Els secrets del seu èxit els explica a ‘Finanzas para niños y cazurros’, que aquest vespre presenta a AnyósPark.

El llibre sembla escrit per a persones com jo, que no soc precisament un nen. Per què som uns analfabets en matèria financera?
El drama d’Andorra, i de fet de tots els països del sud d’Europa, és l’analfabetisme financer. He viscut als EUA i al Canadà i he vist com quan neix un nen els pares o els avis no li regalen joguines, no, sinó un paquet d’accions. Del Canadian National Bank, del Bank of New Scotland.

Això aquí és ciència-ficció. De qui és la culpa?
De la ineficàcia del sistema. I sobretot, de la ignorància. Per això m’he sentit cridat a obrir els ulls del lector. Invertir en borsa és una manera noble, racional i segura de tenir uns estalvis. Potser no donen la felicitat, però hi ajuden, especialment quan et fas gran. Ser gran, estar malalt i no tenir diners és la trilogia infernal, però ho pots mitigar.

Primera lliçó: desconfiem dels bancs, que no busquen, diu, el nostre benefici, sinó col·locar-nos els seus productes i cobrar comissions. Fent amics.
Evidentment. És una ignomínia. A un nebot meu, una molt coneguda caixa catalana li va aconsellar que diposités 200 euros cada mes en un pla de pensions, se’ls va creure i al cap de 25 anys va descobrir amb estupor que tenia menys diners dels que hi havia posat. Hi havia perdut!

Ja puc cancel·lar el meu, doncs.
És que els rendiments que ofereixen, del 2 o el 3%, fan riure. Li puc demostrar que he tret rendiments del 30%, i no soc cap geni. Els plans de pensions són una estafa col·lectiva, una vergonya que ha atrapat milions de persones que obtenen així el càstig per no haver-se preocupat pels seus diners, igual que es preocupen de la salut.

Entenc que no en té, vostè.
Em faria vergonya dir-li els diners que he arribat a guanyar. Però pla de pensions, ni en broma. He triat les millors empreses del món, sòlides i centenàries, i he anat progressant amb elles. Aquest ha sigut el meu pla de pensions. El que ofereix la banca, ni boig. Ens menteixen.

No vaig tenir la sort que en néixer els meus pares em regalessin un paquetet d’accions. Faig tard?
Sempre està a temps d’invertir. Avui mateix les borses estan ensorrades, n’hi ha que perden el 20, fins i tot el 30%. Accions d’Apple, de Microsoft, que són temples del diner, ara que estan baixes és el moment de comprar-ne. La terra seguirà girant. La borsa, i apunta bé això, a la llarga sempre acaba pujant. 

Però no puc esperar 50 anys.
No, home, no. Esperaràs vuit mesos, potser un any. Però la borsa és l’única manera de fer créixer els diners. No els posis en un banc. 

Hi ha per a qui invertir en borsa és com comprar loteria o jugar a la ruleta.
Nooo! Aquest és el gran error de la nostra cultura. De la nostra incultura, de fet. Invertir en borsa és fer-te soci de les millors empreses del món. No t’hi jugues res. N’ets el soci. L’amo. Però s’ha de fer ben fet.

Com?
No posis mai tots els ous al mateix cistell. Per minimitzar el risc cal repartir la inversió en monedes, sectors i països diferents.

Quins països i quins sectors?
Els nòrdics són modèl·lics. Suïssa, també. Apostar avui per les tecnològiques americanes és una carta segura perquè tornaran a remuntar. Microsoft només n’hi ha una. Apple, també. Alimentació, bioquímica, energies renovables... Tinc accions de la suïssa Sika. Perden el 20% però n’estic enamorat. Fabrica additius per al ciment. Tornarà a pujar. I de Givaudan, que fabrica carn artificial...

Si tots invertíssim bé, ningú no perdria. I algú hi perd. Sempre.
Per experiència, i fa 35 anys que m’hi dedico, nou de cada deu funcionen. He portat comptes d’altíssimes personalitats. En cert moment de crisi es van espantar i van vendre. Un servidor mai no ven quan hi ha bufetades, i al final vaig sortir-hi guanyant. Perquè tinc paciència, valor i sentit comú.

La guerra i la postpandèmia  són, per tant, l’escenari ideal per a l’inversor.
La possibilitat d’un Armaggedon hi és, però parteixo de la base que el món seguirà girant. I que Nestlé seguirà venent xocolata, llet infantil i cafè.

És especialment suspicaç amb les criptomenedes. Al contrari que Elon Musk.
Li resumiré el que en penso amb una sentència de Warren Buffet: “Si me les venguessin totes per 25 dòlars, no les voldria”. Ni regalades. Les dreceres per fer-te ric són un pur engany. 

També ha experimentat el fracàs: va invertir en audífons i li va sortir llufa.
Com més creix l’esperança de vida és lògic pensar que més aparells per a la sordesa caldran. Jo en necessito i vostè d’aquí a deu anys probablement també. Va sortir malament perquè el president Biden va dir que eren cars i va provocar una baixada de la cotització. Però en lloc de deixar-me dur pel pànic vaig aprofitar per comprar-ne més  i avui hi guanyem diners. Fracassos de veritat, quatre o cinc casos. Amb Bayer, per exemple, a causa d’una empresa que fabricava asfalt que havia comprat als EUA i que va rebre una demanda milionària: l’acusaven de provocar càncer. Però insisteixo, nou de cada deu acaben donant rèdits. 

Modèstia a part.
Un andalús em deia: “Tú, ¿tienes dinero? Porque si no tienes dinero es como si vendieras crecepelo”. Molts bancaris que vindran aquest vespre a AnyósPark li certificaran que no m’he dedicat a vendre crecepelo.