De vegades, l'única solució que hi ha per superar un temor és llançar-se a la piscina. Normalment, allò que ens produeix aquella sensació d'inseguretat, angoixa o por ho fa simplement perquè desconeixem l'impacte real que té, ja que l'espant que ens neix abans d'hora és fruit d'una percepció purament subjectiva o, fins i tot, instintiva. Està clar que en aquesta reflexió no hi entren totes les circumstàncies ni situacions; a servidor no li cal entrar a la gàbia d'un jaguar per comprovar si realment n'hi havia per a tant. Però sí que hi ha ocasions, diguem-ne més quotidianes, que estan a l'espera del nostre moment puntual de valentia que ens permetrà descobrir què se sent en realitat. A més, hem de tenir en consideració encara una altra raó a banda del suposat coratge puntual, que és la curiositat que l'home té per naturalesa. Aquesta pot ser perillosa en determinades ocasions –recordin a l'intrèpid gatet del refrany–, però d'altres és la porta d'entrada al descobriment de la nostra vocació.

Una cosa similar li ha passat a Ray, guanyador del primer concurs de l'Unnic Talent. Té 30 anys i canta de tota la vida, però no va ser fins al passat mes d'octubre que es va apuntar a classes particulars. A partir d'aquell moment va sentir la necessitat d'ensenyar el seu art al món, però tenia un problema: el pànic essènic. De cop va descobrir que Unnic havia decidit impulsar aquest concurs, i va creure que era la millor manera d'enfrontar-se a la seva por. I dit i fet. Ell va ser de les 44 persones residents o andorranes que s'hi van inscriure, i també part dels 22 que van superar el primer càsting privat. D'aquests, en van escollir 16 que van passar a les semifinals, que es van celebrar al Red Bar d'Unnic en dues gales, i a Ray li va tocar actuar l'últim de tots. Això va augmentar encara més els seus nervis, però finalment va ser un dels 10 participants que van passar a la Gran Final.

Però no solament s'acceptaven cantants, sinó tothom que tingués una proposta artística distingida i original. S'hi podien presentar ballarins, monologuistes, mags. En definitiva, tothom que fos capaç de connectar amb el públic present. A la final hi havia unes 200 persones ben pendents de qui seria el guanyador, però no solament van actuar els participants, sinó també els quatre membres del jurat seleccionat. Dos d'ells eren el duo còmic format per Ivan Lira i Miki Legendario, ja mítics humoristes del país, que van despertar les riallades del públic tot just començar el concurs. Més endavant també van participar les altres dues membres del jurat: Tamara Martos amb una obra de dansa i Susanne Georgi amb una interpretació musical. Però els protagonistes eren els finalistes.

D'entre els deu afortunats, val a destacar la participació i actuació de la cantant andorrana Martha Roquett, que gràcies a la seva veu i una cançó pròpia amb aires de balada va aconseguir que els pèls dels braços de totes les persones reunides a la sala es tornessin de punta com el llit d'un faquir. També va ser més que remarcable la interpretació de Bernard, que amb una veu potent com el vinagre es va guanyar el sobrenom d'El Chayanne de Sant Julià. Com no podia ser de cap altra manera, l’ocurrència va ser d'Ivan Lira.

Però de cop va arribar el torn de Ray. Va escollir cantar la cançó Die on this hill, de Sienna Spiers, ja que li encanta a la seva parella i "és digna d'una final", descriu. Estava molt nerviós, reconeix, però això no li va impedir menjar-se l'escenari i endur-se el premi de 1.500 euros. Al podi el van acompanyar la parella de ballarins Braids, que van descarregar tanta energia que el següent participant es va enrampar només posar un peu a l'escenari, i Lucía Ingelmo en tercer lloc, que amb solament 18 anys està demostrant un talent impressionant. Amb aquesta experiència, a Ray li han crescut encara més les ganes de continuar amb la seva carrera musical, però sobretot ha demostrat que solament hi ha una manera de superar els nostres dimonis, que és plantant-los cara, dir-los adeu amb la mà i començar a somiar.