Confessem (i si de cas farem acte de contrició i propòsit d’esmenar-nos) certa decepció amb la cerimònia: una nota de premsa del Bisbat es referia a la trentena de bisbes que “es farien presents” i tal al·locució ens havia fet preveure algun prodigi o una epifania de monsenyors materialitzant-se a la catedral de Santa Maria. Veient-los travessar la plaça i entrar per les portes de manera tan terrenal, les expectatives es refredaven necessàriament. Tot i així, la coreografia prometia ser portentosa: no debades la institució porta quasi dos mil anys representant-la. Un espectacle, coincideix amb nosaltres algú entre el nombrosíssim públic; i a sobre, gratis et amore. Doncs agafem-nos-ho per aquesta banda més prosaica: què esperar d’una societat que ha convertit un Te Deum en l’himne d’Eurovisió?
“Mai més no el tornaràs a veure estirat a terra”. És un retall de la conversa entre dos homes joves a la plaça dels Oms. Són les deu del matí, falta una hora perquè comenci la cerimònia i l’un sembla voler arrossegar l’altre cap a l’interior del temple. La plaça bull ja d’activitat. De fet, ens expliquen, a penes passades les set del matí ja hi havia algú que s’esperava i a les nou, mitja hora abans que obrissin les portes de la catedral, s’hi havien sumat una trentena de persones (exactament igual que els dies d’inauguració dels nous supermercats. Que en som, d’impacients).
Per la plaça la gent va i ve. Policia, premsa, públic, curiosos, turistes despistats –un grup d’alemanys que es perd la visita a l’única catedral romànica de Catalunya– voluntaris, gent que no sap de què va tot plegat i s’encamina al mercat. Entre el moviment, parats, a peu dret, les autoritats municipals. Amb ells, Ramon Espadaler, l’exsecretari general d’UDC i ara conseller de Justícia i Qualitat Democràtica. Esperen el president de la Generalitat, Salvador Illa. Arriba, concita l’interès del núvol de fotògrafs, saluda i tots plegats entren al consistori.
Mentre les autoritats catalanes estan a les seves coses, les andorranes comencen a fer acte de presència. El Govern en ple descendeix d’un minibús. Menys el cap, Xavier Espot, que es fa esperar. Desfila el síndic i la subsíndica. Consellers generals d’un i altre signe. Cerni Escalé endrapant un entrepà pantagruèlic i una ampolla d’aigua. “No vols que et torni a passar, oi?”, li fa broma Facu Santana, l’eixerit fotògraf del Bondia. “Una carrera política no pot permetre’s més d’un desmai”, li respon el líder de Concòrdia. Després comencen a arribar els cònsols. Jordi Alcobé i Marc Casal, el tàndem canillenc, els últims. Espot continua fent-se esperar. (Per cert, si totes les autoritats són a la Seu, qui defensa el país avui?).
Per la plaça la vista se’n va als hàbits: és la representació del monestir de Poblet, amb l’abat, Rafel Barruè Broch. Saluda coneguts, gent de la Seu alguns, que han passat per l’abadia per fer algun retir. A la classe política està més que habituat. Entre els murs que ell governa es cou la política catalana. Quan li diem fa el lògic mig somriure de muts i a la gàbia i alça la mà per saludar l’abat de Montserrat, que entra a la plaça. “No el veus? Sí, home, darrere del [Jordi] Pasques, on si no?” Arrecerada en un cantó hi ha bona part de la intelligentsia local. Fan broma a costa del company i de la desfilada d’autoritats andorranes, “que avui han baixat la capital a la Seu”, diuen. El grup tindrà vista privilegiada del pas del futur bisbe, que arriba tranquil·lament des del Seminari i llança una mirada a la torre de la catedral.
De l’Ajuntament surten els prohoms catalans. Espot serà l’ultimíssim a aparèixer, el cotxe l’atansa a la catedral i és a la porta on se saluda amb Illa. Fotos, fotos, fotos (incloent-hi les dels curiosos) en un posat que s’allarga sota el repic de les campanes. Avui no toquen per ells.
Engurgitades les autoritats per la catedral, els més tardans del públic intenten entaforar-se. Està ple, avisa un membre de l’organització –una norantena de persones treballant-hi, explica la cap de premsa del Bisbat, Cristina Orduña– i no tindrà on seure, però la senyora assenyala el seu caminador, que també li serveix de cadireta.
A dins no hi cap ni l’agulla aquella amb un ull per on passaria un camell (etcètera). S’han instal·lat seients d’emergència al claustre i el personal va amunt i avall desplegant cadires i més cadires. S’esperen tres –llarguíssimes– hores de cerimònia. Per no perdre’s en el complex ritual, els afortunats disposen d’un llibret que el detalla fil per randa: la portada, il·lustrada pel pantocràtor de Sant Climent de Taüll. Que es faci palès el múscul historicoartístic del Bisbat urgel·lità.
La cerimònia té la llargada que es pot esperar d’una institució que comunica amb un Regne que no és d’eixe món. Així que aprofitem per veure com respira la ciutat. Al Parc del Segre se celebra la Copa del Món i l’urgellenc Miquel Travé s’alça amb el campionat. La Seu està que se sale. El mercat, en canvi, ofereix una imatge tristota. “I a sobre, amb aquesta valla, que no ajuda gaire”, comenta un paradista apuntant la que separa el carrer Major de la plaça dels Oms, custodiada per un cotxe dels mossos. A sobre, un dia plujós. Tot suma –o més aviat, resta– per a un mercat que fa molt de temps que no és el que era. Trobem una mare (la nostra) i la convidem a entrar. “Per a què voldria jo veure un bisbe?” En aquesta casa anirem de patac a l’infern. Una altra mare, la d’una voluntària, es preocupa per si la noia no defallirà: tantes hores dempeus i sense poder picar res. Ens oferim a portar-li coca (de la de sucre) de la sala de premsa. Boníssima. Els periodistes sempre hem de ser uns panxacontents.
Tornem a la cleda catedralícia, on la cerimònia ha avançat i de seguida arriba el moment de donar-se la pau. Fem una ullada a la corporació urgellenca, que seuen tots Junts i remenats. Però es donen la mà sembla que de bon grat. Respirem alleujats. Per cert, quan passem llista veiem que falta la CUP: normal, el seu món no és d'aquest regne.
Al lauredià mossèn Pepe quasi no el reconeixem, vestit de feina i no amb l’abillamenta moderna de costum. En algun moment s’escapoleix. És poc abans del moment de combregar. Quan arriba el moment de l’Eucaristia, molta gent vol rebre el sagrament. “Sort que hi ha molts també per repartir les hòsties”, deixa caure el nostre interlocutor. Com que sabem que ho reproduirem a la crònica, marxem del seu costat, que un dia acabarem excomunicats. O acomiadats, que és pitjor. El matí ja s’ha convertit en tarda i comencem a entrar en els capítols finals. El ja nou bisbe fa la volta a la catedral i al seu pas els flaixos es disparen igual que amb Cate Blanchet arribant al festival de Donosti. Amb l’avantatge que d’aquí surts beneït. Fora segueix plovent i, preveient la sortida de les autoritats, els de protocol d’uns i altres comencen a armar-se de paraigües. Entendreix veure la preocupació perquè les autoritats no es mullin.
A la fila que s’espera per a les salutacions al nou monsenyor Serrano algú d'entre les autoritats andorranes (no direm qui) ens confessa que se li ha fet molt llarg. Els feligresos semblen més soferts. Pere Rossell ve de Bellver de Cerdanya, ens explica, amb els seixanta ja ben avançats no creu que tingui oportunitat de viure un moment històric com aquest. Històric és, per cert, l’adjectiu en boca de tots. “És un bisbe molt maco, molt jove i molt llest”, albira el veí de Bellver. Uns passos enrere, José Antonio Herrera, de la Seu, coincideix que és un acte “que segurament no tornarem a veure a la vida” i es confessa emocionat d’haver viscut una “experiència inoblidable, molt maca”. Posant el peu ja al claustre, una família, turistes de Logroño. No tenien massa idea de què estava passant i ens ho pregunten. També ells queden satisfets per haver presenciat un moment tan particular. Això sí, es congratulen, van entrar quan ja acabava. “Ha durat tres hores? Doncs sort que hem arribat en el millor moment.”
