Hem d’aprendre a mirar: aquest és el propòsit de les tres passejades que proposa l’Albert Ruzafa, enginyer forestal, perquè veiem les plantes exòtiques –al·lòctones–  que ens surten a l’encontre

Plantes exòtiques? 
Sí, de fet ja vaig pensar si la gent pensaria que parlo d’anar a veure floristeries, oi? En realitat se’n diu flora al·lòctona. 

Al·lòctona ens deixa perplexos.  
No és un terme gaire habitual, és clar, així temia que no vindria ningú. Aquestes sortides, en la línia d’ajuts del Govern en favor de la diversitat del paisatge, les vaig proposar per fer divulgació sobre aquest concepte de flora exòtica o al·lòctona, parlar de diversitat. Una passejada per aportar uns coneixements i potser les ganes de mirar l’entorn d’una altra manera: hi ha coses a les quals sovint no fem cas. 

Són tres passejades. 
Sí,  farem la primera dissabte, dia 1, per Escaldes-Engordany. La següent, diumenge, per Andorra la Vella, i la tercera, el dia 9, també diumenge, per Sant Julià de Lòria. Si hagués estat a la primavera, hauríem tingut més floració. Però va com va. 

Flora al·lòctona: de què en parlem? 
Tota aquesta flora que arriba a un lloc pels mitjans no, diguem-ne, naturals, no és que hagin anat colonitzant territori, ni amb un corrent de vent, ni pels animals, sinó que el vector és antròpic, l’humà. Apareixen en un ambient nou per a aquestes espècies perquè les hem transportat nosaltres.

Com?
Per utilitzar-les en jardineria, per exemple, com el seneci del Cap, referint-se a la ciutat sud-africana –el nom científic és Senecio inaequidens–. Havia arribat a mitjan del segle passat des de Sud-àfrica amb les importacions de llana que recalaven al port de Marsella.  

Quin viatge!
Potser les transportes tu al cotxe sense adonar-te’n! Ha ajudat molt, és clar, la globalització, amb tantes mercaderies i persones amunt i avall. A vegades es porten per interès ornamental, o com a conreus. Així ens poden arribar plantes, què sé jo, del peu de les muntanyes de l’Himàlaia. 

Un problema?
Sí si es comporten com a exòtiques invasores i desplacen la flora autòctona, cosa que té repercussions en l’entorn, en la fauna... El seneci del Cap, ara mateix, està arreu, allà on miris, fins i tot a zones altes a la muntanya. Les he vist a la serra del Solà de Ràmio, a quasi dos mil metres, mirant cap a la solana. 

Sense permís de residència.
No hi ha manera d’erradicar-les i has d’acceptar que ja formen part del paisatge. Vaig fer un treball de final de carrera, el 2011, un catàleg de flora exòtica, i sortien 102 taxons que vaig poder identificar com a plantes exòtiques. La gran majoria no generen cap problema (el nivell d’invasió que vaig identificar és del 6,5%), sinó que s’havien escapat d’algun lloc on les havien plantat, però era anecdòtic. 

Plantes esmunyedisses.
Però algunes sí que mereixen més atenció, si ocupen més superfície i poden estendre’s. Els espais aquests, per exemple allà on hi ha hagut una gran vinguda d’aigua que ha arrabassat la vegetació, no poden ser colonitzats per plantes autòctones, sinó per les al·lòctones i modifica els hàbitats. La budleia (Buddleja davidii), per exemple, que coneixem com a arbre de les papallones. 

Venen de tan lluny i s’adapten tan bé a un altre entorn?
En realitat, la majoria de plantes que arriben, potser barrejades en el test d’una altra planta que s’ha importat, no prosperen. Fa uns dies a la Massana vaig veure un castanyer d’Índies, potser algú se’n va plantar un al jardí i una castanya en va fer sortir un altre. Però és anecdòtic. O la robínia (Robinia pseudoacacia), que és un arbre nord-americà, l’he vist a diferents llocs. No van gaire lluny, però algunes troben un hàbitat favorable i colonitzen, sí.

Però són poques, diu. 
Sí. Esmentaria el seneci del Cap, la balsamina de Balfour (Impatiens balfourii) o la nyàmera (Helianthus tuberosus) i un grapadet més. Però ja dic, no una gran quantitat.

Per sort?
Tot i que per fortuna, nosaltres no tenim la situació de, per exemple, el litoral mediterrani.