I amb el rellotge social, què fem?

A Oliana hi ha el Roc de les Hores, al costat de l’església de Sant Andreu. Encara avui hi ha qui pot anar pel poble sense rellotge, perquè fent-hi una ullada l’ombra els ajuda a calcular el que queda del dia. Era el que interessava en un món agrícola: les hores de llum solar per treballar al camp. És clar, fa anys i panys que la vida ha canviat i el que ordena la vida és el rellotge social. La qüestió és com aquests rellotges exteriors, el social i el solar, es conjuguen amb el biològic, el que es regula amb la llum que entra per les retines i accedeix  al nucli supraquiasmàtic, un grup de neurones que es troben a l’hipotàlem i que actuen com a centre regulador dels ritmes circadiaris. És a dir, els que diuen a les persones quan anar a dormir i quan activar-se. Més encara: també regula ronyons, cor, intestins, tots els òrgans. La incidència dels ritmes de llum i de foscor en la salut –i, per tant, l’ajornat debat sobre la reforma horària a Europa– ha estat l’objecte de l’estudi realitzat per la psicòloga i antropòloga Susanna Rodríguez Peralta. Amb el suport de Joan Vázquez, investigador de la Societat Catalana de Gnomònica. El van presentar dissabte, a Sant Domènec, en un debat amanit amb les experiències d’un ramader, Jeroni Majoral, i d’una infermera, Anna Gómez. 

 

El Senat dels Estats Units ha decidit prescindir d’aquesta cerimònia dels dos canvis d’hora l’any i quedar-se per sempre més en l’horari d’estiu. Molts l’envegen? És natural, somiant en unes estones més de sol vespertí. Rodríguez Peralta i Vázquez, rellotge en mà, aporten uns quants arguments per a una reflexió. 

 

Per començar,  que pel que fa a Europa, només a les Illes Britàniques el rellotge social marca el pas amb el solar (de finals d’octubre a finals de març). A Catalunya, i la resta de l’Estat Espanyol, així com Andorra, França i el Benelux, durant l’hivern el decalatge entre ambdós és d’una hora i amb l’horari d’estiu, de dues. “Descompensadíssims”, insisteix Vázquez, amb l’afectació que té sobre qüestions com els ritmes de son. L’arrel, recorda l’expert en gnomònica (ciència que estudia la trajectòria del Sol, per dir-ho breument), se situa al 1940, quan a mesura que el règim nazi anava ocupant territori anava imposant l’horari de Praga. A l’Espanya del moment, amb un dictador amic, es van acompassar els rellotges per decret. I així dos ciutats en longituds tan diferents com Praga i Compostel·la  tenen la mateixa hora civil, però estan en fusos horaris diferents. El sol surt primer per la ciutat centreeuropea i a la gallega, una hora i mitja més tard.

 

Per als catalans, puntualitza Vázquez, no és tan lesiu com per als extremenys, posem per cas. A la mateixa longitud de la Seu  hi ha Can Martinet a Eivissa, Roda de Berà, Bixessarri, Chartres i Paxton. “I tots només coincidim en el mateix horari quan el Sol està al punt més alt, però a l’únic a qui el rellotge civil li marca correctament és a qui visqui a la ciutat anglesa”. 

 

Bé. I a nosaltres que?, ens direm. Són extrems molt a tenir en compte quan torni a la palestra (la pandèmia va arraconar el tema) el debat pendent sobre la reforma horària al Parlament Europeu. “Primer, a Espanya i Andorra, a França i al Benelux, hauríem de tornar al nostre meridià, el de Greenwich, després de 82 anys; i després hauríem de decidir si volem quedar-nos en l’horari que coneguem com d’hivern, afegint-hi una hora més, o en el d’estiu, sumant-hi dues”. 

 

Amb l’horari solar, al solstici d’estiu, el dia de més llum, a Roda de Berà, el sol es pon a les 19.30 però a la Seu, on influeix l’orografia (i no diguem a Andorra), el sol desapareix mitja hora abans, amagant-se pel pic del Salòria. Al solstici d’hivern, el 22 de desembre, a Roda de Berà veurien sortir el sol a les 9.20, “o sigui que vas a treballar de nit, però és que a la Seu, on hem de guanyar el Cadí, i són 50 minuts, no es faria de dia fins a les 10.10”. Amb l’horari que en diem d’hivern, al solstici d’hivern veiem el sol a les 9.10 i es pon, en el solstici d’estiu, a les vuit del vespre i el migdia són les 13 hores. “Per a mi, és el més assenyat”, conclou Vázquez. “Com més sincronitzats estiguem amb el moviment de la terra i el sol, més guanyem en hores de son, en esperança de vida... i en PIB. Està estudiat i comprovat”. 

 

Amb aquestes dades, molts d’aquells que volen l’horeta més de sol al vespre s’ho replantegen. Com fa palès l’estudi de Rodríguez Peralta entre 165 persones de la Seu i comarca: si abans de conèixer-les sols el 24% dels enquestats apostava per l’horari d’hivern, després el percentatge suma adeptes fins al 31 %. Ara bé, el que guanya és el solar: se’n decanten al voltant del 40% dels enquestats. 

 

De moment, però, ja sabem: la matinada de dissabte, a les dos seran les tres.