Imaginem un grup de WhatsApp format per perfectes desconeguts: una viu a Palma de Mallorca i l’altra, a Cadis; un tercer membre explica que passa la vida navegant a bord d’un vaixell (però no confonguem, no és un millonetis, adverteix) i algú parla des de la Seu d’Urgell. Què els lliga, si mai no s’han vist les cares? Ser alumnes de la UNED. Que des dels Pirineus, Andorra inclosa, pugui algú formar part d’aquest extensíssim campus sense desplaçar-se grans distàncies ho han d’agrair a la idea, l’empenta i les anades i vingudes d’un grapat d’estudiants, encapçalats per Joan Mingorance i Josep Maria Pasques. D’això fa quaranta anys, els que celebra aquest curs el centre associat de la Seu d’Urgell, i el seu naixement il·lustra precisament aquelles paraules de María José Moreno, la directora, que afirmen que sols és impossible allò que no s’intenta.
“Va ser tot molt voluntariós”, recorda Pasques, que quatre dècades enrere era alumne de Dret. “Vam fer unes trobades uns quants, que estàvem estudiant a Cervera”, i esmenta un grapat de noms del moment. Ser alumne i estudiar a distància implicava aleshores realment unes grans distàncies: cada dissabte s’havien de desplaçar fins a Cervera, per a les classes presencials. Els exàmens els obligaven a buscar-s’hi algun hostal o lloc per quedar-s’hi durant els dies que duressin. “Si tenies cinc o sis assignatures, ja t’hi passaves una setmana”. Al juny, al febrer... al setembre si la sort i els colzes no havien acompanyat. En resum, que tota la vida se’n ressentia, inclosa la familiar. Així que van pensar que tot seria molt més fàcil si la universitat s’atansés als estudiants, físicament parlant. “Era un interès personal, és clar, però vam pensar i per què no demanem que es creï un centre?”
El camí, és clar, no va ser fàcil ni curt. O potser sí, potser va ser relativament fàcil, perquè de seguida van trobar complicitats. El primer a parar l’orella va ser l’aleshores alcalde de la Seu, Joan Ganyet, aquest home que està darrere de tants aniversaris d’iniciatives dels seus temps. És un visionari o va tenir molta potra? “La segona”, assegura. Posem-ho entre parèntesis. En tot cas, quan li van arribar a exposar la idea, li va venir al cap, explica ara, l’argument emprat per un altre alcalde pirinenc quan li havien proposat de crear un institut: “va dir que si no el feien, tots els andorrans anirien a estudiar cap a França”. Així que en plantar-se davant seu Pasques i Mingorance, “vaig dir, teniu raó, no hi ha universitat al Pirineu, fem-la amb els andorrans”.
“La part política hi havia de ser, i Ganyet ens va obrir portes”, continua Pasques. De seguida es van trobar amb l’aleshores rectora de la UNED, Elisa Pérez Vera (per cert, la primera dona a dirigir una universitat espanyola). Li va agradar la proposta. Especialment per la singularitat que fos un centre universitari transfronterer, amb Andorra ja implicada també des del primer moment: Josep Pintat ho va veure claríssim de seguida. Ho recordava divendres passat Joan-Lluís Ayala, historiador i tutor del centre. “Va significar un pas molt important per a solventar l’aïllament acadèmic del Pirineu”, hi afegia.
En resum, que tots plegats, “van veure que era important per Andorra, l’Alt Urgell, el Berguedà, la resta de comarques pirinenques, que sumaven vuitanta mil habitants i això és molta gent amb necessitat de titulació”, considera Pasques.
“Una de les condicions és que hi hagués suficients matrícules, així que el primer que vam fer va ser comprar-ne -dues-centes, a un duro cadascuna- i engegar el boca-orella” perquè la gent s’hi apuntés. Tot el procés va suposar un parell d’anys, una mica més. Però el primer curs van ser ja sis-cents els inscrits, puntualitzava Ayala. La meitat, procedents del Principat.
El 10 d’octubre del 1984 s’havia signat el conveni i creat el que aleshores era patronat (avui, consorci), del qual formen part el Govern d’Andorra i l’Ajuntament de la Seu d’Urgell, amb la UNED. Inicialment, amb els despatxos a la casa consistorial, espai de tutories al que ara és Espai Ermengol i exàmens a Sant Domènec.
La primera sensació dels impulsors, “com una explosió d’alegria”, rememorava Pasques, emocionant-se. “Molta il·lusió”. I quaranta anys després, aquí estem.