La festa de les trompetes té un profund significat, tant a la tradició jueva com a la cristiana. Home obert al coneixement d’altres religions, mossèn Grau va agrair que aquella parella que va casar el juliol del 1990 a Canòlich li portés del seu viatge de nuvis per Orient una imatge d’un buda, un mestre espiritual de la regió nord-est del subcontinent indi l’ensenyament del qual és l’origen de la religió budista.
I allà estaven, tots tres, parella i capellà a la porta del santuari abans de la missa de les deu del matí el dia de l’aplec “jo amb el cabells molt blancs”, deia Grau.
“I la trompeta, mossèn?” li demanava el nuvi, ara convertit en un discret jubilat. “No l’he portat, que encara tocaria els goigs de Canòlich”, va respondre. En tindria per a estona, perquè els goigs són d’una extensió quasi maratoniana i sense tan propicis al lluïment com aquella vegada que en Grau va tocar l’himne del Barça en una trobada de penyistes a Puigcerdà organitzada per la penya local i presidida pel president blaugrana Joan Laporta.
Ho va fer amb tanta energia que pels 150 assistents va ser millor que el popular Rudy Ventura, tot un clàssic del barcelonisme i sense que perillessin vasos i copes per la vibració encara que sigui un mite de l’enginyeria acústica. Gairebé com allò que es narra en el llibre de Josué sobre el so de les trompetes que va enderrocar els murs de la ciutat de Jericó.
L’any 2023, per aquestes mateixes dates, i en una activitat més tangible que la de Jericó, mossèn Grau va amenitzar amb la seva trompeta l’acte de celebració dels 60 anys de l’ordenació de quatre capellans de la diòcesi d’Urgell. Eren els mossens Ramon, Benigne, Joan i Paco, de Canillo, la Seu d’Urgell, Ribera de Cardós i la Pobla de Segur.
Es va fer una missa al Santuari de Meritxell i un dinar a la casa de colònies Aina amb mossèn Ramon d’amfitrió i una llarga trajectòria.
Va néixer a Bellcaire d’Urgell, a la Noguera. Va arribar a Canillo amb 26 anys i quan en feia tres que exercia de vicari a Organyà. El 1976 va fundar el Casal Sant Serni i posteriorment la casa de colònies Aina. Tot i que el seu desig era anar amb altres companys a Colòmbia, va ser enviat a Canillo. Durant la seva estada a Organyà, amb la seva moto feia un circuit de 132 quilòmetres per petits pobles de la comarca.
L’estada de mossèn Grau a Sant Julià va ser més curta, sis anys com a vicari de mossèn Agustí Romero. Andorrà de naixement, va ser un capellà conservador i tradicionalista que va agafar el relleu de mossèn Jaume, que va ser rector del 1932 al 1976, en un sorprenent cas de longevitat eclesiàstica.
Romero va haver de lluitar entre el llegat de mossèn Jaume i les seves idees preconciliars. Entre elles, la de negar-se a unir en matrimoni una parella jove que prèviament s’havia casat un any abans pel civil a França, tot afirmant que des d’aleshores vivien en pecat. Davant la negativa de Romero, va ser mossèn Grau qui va casar la parella i a Canòlich, cosa que tampoc agradava al rector, que era partidari de fer els enllaços a l’església parroquial de Sant Julià i Sant Germà. Tot això passava als inicis de la dècada dels anys noranta del segle passat.
Romero va estar a Sant Julià fins al 1991, quan va cessar per motius personals i va ser substituït per mossèn Enric Prat. Un parell d’anys més tard, va marxar al que seria el seu darrer ministeri presbiteral en 60 anys de carrera: la parròquia de la Mare de Déu de Ribera, patrona de la Pobla de Segur (Pallars Jussà). Es va jubilar l’any 2007 i va morir amb 83 anys.
Rector a Puigcerdà
Pel que fa a mossèn Grau, durant la seva estada a la parròquia també va tenir l’ocasió de batejar l’actual cònsol major, Cerni Cairat. Actualment és el rector de Puigcerdà, que pertany també a la diòcesi d’Urgell.
Per l’Aplec de Canòlich, aquell que passarà a la història pel relleu de copríncep episcopal i de bisbe entre Joan-Enric Vives i Josep-Lluís Serrano, va voler cooficiar la missa de 10, aquesta que és més íntima i recollida que la de les 12, ja que es fa a l’interior del santuari amb els fidels a tocar de l’altar i ben juntets i els bancs ben apinyats.
Al final de la missa, i al moment de donar pas als goigs, mossèn Grau es va emocionar com ho va fer aquell mes de juliol del 1990 en el mateix lloc amb aquella parella jove que es casava per l’església. I que era la mateixa que el rector, mossèn Romero, no va voler casar en considerar que vivien en pecat.
