I la veu del bisbe va traspassar murs

Es fa difícil dir si la munió de gent que s’esperava al peu de les escales del santuari nou de Meritxell, privats d’entrar-hi mentre durés la missa de les autoritats per les preceptives mesures anti-Covid, van arribar a sentir l’himne d’Andorra entonat per l’arquebisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra. No és que ell fos l’únic que el cantés, ni molt menys. A dins de l’església, el cor dels Petits Cantors, dirigits per última vegada per Catherine Metayer, així com els representants de les institucions del Principat i el públic convidat, s’esforçaven per fer sentir també les seves veus. Sense gaire èxit. El fet és que el tècnic de so –a qui no li vull cap mal– va decidir no abaixar el volum del micròfon de Mons. Joan-Enric Vives, aliat indispensable durant l’ofici religiós. O potser se’n va descuidar, ves a saber. A fora, amb els companys de la premsa ens miràvem i no ens en sabíem avenir.

Fins a aquell moment, tot havia anat més o menys segons el previst. Les mesures per evitar la propagació de la pandèmia van ser menys severes ahir que un any enrere, però així i tot la celebració de les diferents misses, no només la de les 11 del matí amb presència de les autoritats i oficiada per Mons. Vives, va obligar a tancar el temple en diferents moments a aquells pelegrins que, sense tenir intenció de seguir cap acte litúrgic, l’únic que volien era veure la imatge de la patrona d’Andorra.

De gent pujant i baixant de Meritxell n’hi va haver tot el dia. Molts dels que no podien entrar al santuari nou mentre s’hi deia missa aprofitaven per anar a veure el santuari vell, d’on ahir puntualment se n’havia extret la corona feta per l’orfebre barceloní Joaquim Cabot amb l’objectiu d’exposar-la juntament amb la imatge de la Verge. La carretera general, com és habitual cada 8 de setembre, estava  plena de cotxes aparcats en bateria. Els autobusos-llançadora no paraven. Amunt i avall. Els més intrèpids havien fet tot el camí des de les respectives cases a peu o en bicicleta i es guanyaven, així, un bon dinar.

Quan la missa d’autoritats arribava a la seva fi, Mons. Vives va desitjar un bon curs a tothom, polítics, escolars i ciutadans, i va tenir unes paraules d’agraïment per a Catherine Metayer, per la seva dedicació al capdavant dels Petits Cantors. De ben segur que no volia robar l’atenció dels cantaires, però ja se sap: errare humanum est. No cal pressuposar mala fe per part de ningú. El bisbe se’n va sortir molt dignament i la seva veu va traspassar els murs de l’església.