El Principat ha patit molts canvis els darrers anys. Carrers remodelats, comerços que tanquen mentre d’altres n’agafen el relleu, negocis que segueixen les modes de baix o de dalt... Però si quelcom fa autèntic un lloc són les façanes conegudes, les que sempre han estat allà. Les pioneres. Des d’aquest rotatiu hem volgut fer un recorregut per sis comerços emblemàtics que, tot i les crisis, han sabut tirar endavant sense desaparèixer.

L'Orri
El primer de tots ells ha esdevingut un punt de trobada per a tothom, joves, grans i de totes les professions. Parlem amb l’Íngrid Blasco, directora de L’Orri, tot i que ens explica que va començar a la cuina. De tant en tant sortia a la barra, perquè ella ve de família hostalera.

“Als inicis era un bar més petit, el portava una altra propietat, i quan algú volia quedar bé, el portaven aquí”, comenta mentre afegeix que ha trobat cartes “amb uns plats que avui dia al·lucinaríem”. Però L’Orri ha viscuts moltes èpoques, i en una d’elles havia quedat relegat a un bar de benzinera. “A partir d’aquí s’ha anat fent cada vegada una miqueta més gran”. Ara tenen una carta que segueix amb els menús, plats del dia o plats d’Andorra, però també adaptant-se al que demana la gent més jove, com hamburgueses o natxos. 

Preguntada sobre quanta gent pot passar en un dia pel restaurant, no sap respondre. “Centenars”, s’aventura a dir. Tot i que matisa que no sempre hi ha el mateix volum de gent, que no és el mateix la final del Mundial de futbol que un dilluns al matí.

Després de tants anys, i amb part de la plantilla que porta molts anys darrere la barra, l’Íngrid no vol sentir a parlar de la fi del restaurant. “Perquè ens adaptarem i perquè estarem”. I ho faran perquè “crec que som un lloc de referència, sobretot en qualitat-preu”.


L’Orri és un dels negocis que toquen a totes les generacions, només cal veure la seva terrassa a qualsevol moment del dia, o de la nit. Un lloc on prendre una beguda, menjar o fer celebracions. 

Fotobit

Hi ha altres negocis que no tenen tanta sort, tot i que encara perduren. És el cas de la Maria Vidal, propietària de l’estudi fotogràfic Fotobit. Un comerç que va obrir l’any 1983 a la planta baixa de Pyrénées (on ara hi ha la perfumeria) i que, com explica, “vam ser la segona màquina de revelatge ràpid de rodets que es va posar en marxa a tot Espanya”. La seva feina se centrava a revelar i vendre rodets. “Quan hi havia alguna festa, com el dia de la Palma, la gent passava a comprar els rodets, anaven a l’església, feien les fotos i després portaven a revelar els rodets per tenir les fotos i poder-les veure”.

 Comenta que van arribar a ser set o vuit empleats. Ella va començar a treballar des dels inicis: “Jo vaig obrir la botiga i jo la tancaré”. Ens ensenya una foto d’ella, de quan tenia 23 anys. Ara està jubilada.

“D’imatges, n’hi ha moltes, la fotografia autèntica i ben feta està desapareixent”, es lamenta. “Amb el boom de les càmeres digitals ja va començar a fer baixada i després, amb els mòbils, s’ha matat gairebé totalment”, explica. Així, “ara la gent té les fotos al mòbil, molts no saben ni que es poden imprimir, sobretot la gent gran, que els faria gràcia tenir les fotos dels nets en paper”. I clar, s’espatlla el telèfon i un es queda sense fotos.

Aquests anys, han afegit serveis, com les fotos de carnet, però tampoc ha sigut un bon negoci, perquè les fotos del passaport o del carnet de conduir ja es fan a Govern. Per això, cada vegada fan menys fotografies d’aquest estil.

“Jo estic sola”, ens diu, “i passo el dia mirant el cel”, cosa que abans no li passava. “Era tot el dia, obríem a dos quarts de deu del matí i tancàvem a les vuit de la nit, era tot el dia continu. I tota la setmana”, recorda. “Fèiem rodets i n’havíem arribat a revelar molts”. Una època ja passada, perquè admet que, a causa del poc ús que en feia, fa uns 10 anys que va haver de llençar les màquines.

Ella veu com les màquines analògiques tornen a agafar una mica d’embranzida, “amb les màquines d’un sol ús que compra el jovent amb la il·lusió de disparar la foto i no la poden  veure fins que la revelen”. Ara la Maria envia de tant en tant a Espanya algun rodet, però com un fet anecdòtic.

Les Tres Creus

Va ser la tercera farmàcia a obrir al Principat. Era el 1962 quan Calamanda Vila, en acabar la carrera de Farmàcia a Barcelona va establir-se amb la seva germana a la farmàcia Les Tres Creus. Parlem amb la seva filla, Maria Júlia, que ens explica que segueix com a farmacèutica la tasca de la seva mare i la seva tieta. Asseguren que sempre han atès gent del país, des dels seus inicis, encara que “ara, per la situació en la qual estem, també atenem gent de fora”. 

Amb tot, treballar amb gent del Principat “et dona una satisfacció, perquè treballes amb gent del país, la coneixes, saps què els passa i intentes ajudar-los en tot, que és la nostra finalitat”. Un fet que “és el que he viscut i m’ha traslladat la meva mare: tots aquests valors jo els segueixo mantenint”. Maria recorda que, en època de la seva mare, “a part d’estar amb la gent propera del país, elles també posaven les injeccions, totes les vacunes que, amb el temps, es van anar traient”. Reconeix que tenien molta feina, ja que també feien el subministrament de medicaments, “tant d’Espanya com de França”. Una feina que resumeix en “moltes hores, poques vacances: dies sencers, setmanes obertes”. Reconeix que “t’entregaves molt en aquells moments”.

Ara ja no es posen injeccions,  però segueix fent “el que representa ser un farmacèutic de veritat, que és ajudar les persones i aconsellar-les en tot el que necessitin”.

La Llibreria

La Llibreria va ser la primera llibreria que va obrir a Andorra. La seva història comença a principis dels 80, ara fa 46 anys. “Va ser un altre senyor qui la va muntar i va arribar un moment que no li interessava continuar-la i la van agafar els meus pares”, ens explica el Lluís Canal, gerent de La llibreria i de la qual porta 40 anys i escaig darrere del taulell. 

Expliquen que treballen, bàsicament, per a gent del país. “Ens adaptem a les necessitats de la gent d’aquí, és a dir, ofereixes el màxim de novetats possibles, el màxim de llibres de fons possibles, que si algun client necessita alguna cosa que no tenim, li puguem aconseguir... Treballem molt per encàrrec”, comenta el Lluís. Ell mateix reconeix que més que llibreters, són “cercadors de llibres”.

Quant al futur, “no ho sé, ningú el coneix”, diu sense aventurar-se. “El que sí que et puc dir és que hem passat per moltes etapes”, referint-se a la crisi d’Amazon, que semblava que havia d’arrasar els negocis físics de llibres; i a la crisi del llibre electrònic, que semblava que havia de matar el llibre en paper, “i de moment, encara som aquí”.

La Llibreria és un dels comerços per on ha passat tothom i, sense por de les futures crisis, la gerència continua amb ganes de tirar endavant.

Carnisseria Saboya
La carnisseria Saboya va obrir portes entre el 1954 i el 1955. Després de dos propietaris, parlem amb l’actual, en Ramon Casal. “És una carnisseria de tota la vida que s’ha anat remodelant, adaptant-se als temps”, explica. Aquests anys, per exemple, s’ha muntat un obrador que tenen al pis de dalt on fan salsitxes, hamburgueses i tots els preparats que després venen a la clientela. 

Atenen “clients del país de tota la vida. Gent que viu aquí, que treballa aquí i que consumeix aquí”. Preguntat pel que busquen, en Ramon ho té clar: “la relació qualitat-preu”. En Ramon hi treballa des dels anys 90 i n’és propietari des del 2000, i augura que li queden uns quants anys a la carnisseria. “Aquests negocis petits, si continues amb la tònica de servei-qualitat, poden funcionar.” Sempre que “les persones que els portin vulguin acontentar el client amb servei-qualitat”, afegeix.

No sabem si d’Andorra, però sí de la part alta, de carnisseries com la Saboya en queden poques. Proliferen, en canvi, els centres comercials i la carn envasada en origen, un establiment en el qual serveixin carn i preparats frescos pot destacar entre les opcions dels consumidors. Amb tants anys donant servei, i els que augura el Ramon que li queden, potser la descobriran fins i tot els turistes.

Jadeita

La Fina Jáuregui fa incomptables anys que cus, tot i que quan va arribar a Andorra procedent de Barcelona, la Jadeita era una botiga de roba de ballet i disfresses. Va ser quan ella va entrar que, com que sabia cosir, va començar a fer arranjaments. “No cosia gaire gent aquí a Andorra”, recorda. 
Va ser quan van obrir els basars i botigues especialitzades en disfresses que van deixar de banda l’elaboració de disfresses per a Carnavals i festes temàtiques i es van centrar en els arranjaments, que prou feina els donava.

Ara el negoci, increïblement, està a internet. “La gent compra molta roba per internet i llavors, com que no encerten la talla, doncs venen i els arreglem els vestits”, comenta la Fina, que assegura que “tenim més feina que mai”.

La feina va bé, “aquí venen les àvies, les filles i les netes. Totes les generacions”. Un fet que “de moment no pesa”. Ella, que no s’ha mogut de la botiga i que hi pensa continuar.

Com bé diu la Fina, la Jadeita és un lloc pel qual han passat moltes generacions cercant un arranjament, o disfresses o roba per ballar. Un d’aquells indrets que fan país, que s’ha construït dia a dia una reputació per la bona feina i la manera de tractar el client que s’acosta al local per un arranjament que faci que la roba els quedi com un guant. Així, es busca la qualitat i el bon servei.