Llegint ahir el reportatge d’un digital espanyol sobre Los 44, Los 60 y Los 9, las tres bandas que aterrorizan Andorra eligiendo víctimas al azar, una de les quals va ser “apallissada” durant hores a Encamp, s’imposa un esforç màxim de transparència per part d’Interior, almenys per poder acotar la problemàtica. I si la majoria dels autors ja estan més que identificats, segons assenyalen fonts properes al cas, s’ha de fer un esforç per explicar-ho i senzillament dir les coses tal com són. I comunicar-ho no suposa revelar cap dada sensible sobre els menors implicats. Altrament el preu que es paga quant a la imatge que es dona d’Andorra a fora s’acosta a la d’un país que està segrestat per una sèrie de bandes que campen impunes aquí i allà amb uns noms i unes maneres de fer que semblen d’altres latituds. Un dany a la imatge del país que no el deixa en massa bon lloc.

S’ha d’actuar amb diligència. I precisament això és el que s’ha trobat a faltar, tenint en compte que ja des del mes de juliol s’havia produït, que se sàpiga, un fet violent exercit per menors contra un menor. Sembla que si des d’una associació no s’hagués explicat el que passava no s’hauria actuat. Aquesta és la sensació que es pot copsar entre la ciutadania. 

El problema s’ha de dimensionar en la mesura justa. S’ha d’explicar la gravetat dels fets ocorreguts i com està ara la situació, quines mesures s’han emprès, més enllà de les estrictament policials i jurídiques, però també des del punt de vista policial i jurídic. I encara més: quines línies d’actuació educatives i socials es posaran en marxa per prevenir agressions d’aquest tipus? Perquè que faci una setmana que no se’n parli, com s’afirma a l’article esmentat, no vol dir que tot estigui clar i distint, o potser sí i no ho sabem.

I la població té unes quantes preguntes que dia sí i dia també transmeten, especialment les famílies que tenen fills en aquestes edats de l’adolescència com ara aquests: pot ser que els menors continuïn rebent amenaces d’altres per pressionar-los i aconseguir així que formin part d’aquests grups violents? Perquè és clar, n’hi ha que posarien la mà al foc i creuen que els seus fills els explicarien si rebessin coaccions d’aquest tipus però... i en altres casos? Però no són les úniques. N’hi ha de més punyents encara, en primera persona: per què a la meva filla? Li pot passar al meu fill? Les víctimes de les agressions es poden trobar pel carrer, a l’escola, als espais de lleure, a les activitats esportives amb els agressors? Com se les acompanya després d’haver patit les agressions? I què se’n fa dels violents i dels que els inciten a la violència que sembla que són majors d’edats? Hi ha algun tipus de programa per treballar conductes alternatives a l’agressivitat? Tot plegat deixa un munt d’interrogants, indignació, desconcert i un alt cost reputacional.