De cop, l’enrenou ha tornat al Principat. Aquells centenars –per no dir milions– de grans grues que han poblat pràcticament tots els indrets del territori, de nou, tornen a girar i carregar material, i els nostres padrins ja tenen una altra vegada quelcom amb què entretenir-se i, alhora, sortir de casa, que no és poc. Les merescudes vacances del sector de la construcció estaven programades, per a la majoria de la tropa, del 10 al 23 d’agost, i la seva absència ens ha ofert, per un petit període de temps, un país gairebé irreconeixible. De fet, exceptuant alguns treballs, hem tingut carreteres més o menys lliures de semàfors provisionals o operaris amb un cartell a la mà que per una banda hi diu “stop” i, per l’altra, hi figura una fletxa blava que s’entén que vol dir “endavant”; hem gaudit de voravies alliberades de tanques i ferralla i, sobretot, d’un silenci, en ocasions, fins i tot ensordidor. Bé, obviarem, si els sembla, el túnel de Sant Julià i les seves escandaloses detonacions...

Però bé, tot això sembla que ha acabat, i ja fins a les vacances de Nadal serà tot un no parar d’obres per aquí i camions per allà. És curiós, però, com actua la perspectiva humana. No sé vostès, i potser han estat fora, també per vacances, i no ho han experimentat, però servidor no ha estat conscient d’aquest “silenci” que relatava fins que, de cop, ha tornat a sentir els sotracs de la tuneladora mòbil que té davant de casa. I és que no ha estat fins aquest precís moment que he fet clic i he dit “caram, sí que feia dies que no sentia tant xivarri, tu!” Ves, no sabem el que tenim fins que ho perdem, diu encertadament aquella maleïda dita.

No ens enganyarem, aquest país i les obres no és que vagin de la mà, sinó que semblen ben bé un d’aquells matrimonis que fa tota la vida que estan junts i s’estimen, sí, i molt, però ja fa tant temps que es coneixen que ni tan sols s’agafen de bracet. Ara bé, els humans, per sort o per desgràcia, som efímers, i arriba un punt que els camins de l’un i l’altre inevitablement se separen, però aquesta unió conjugal –la qual possiblement molts deuen catalogar com a relació tòxica– que té el Principat amb el fet d’aixecar edificis a tort i a dret sembla que no té gaires números que algun dia s’acabi. Però bé, que visqui l’amor! O no?

Bé, tornem al fil, que era la tornada de les vacances dels treballadors de la construcció, i lligant-ho també amb aquest darrer paràgraf, recordem que aquest sector representa ben bé un 12% dels llocs de treball del país, superat, evidentment, per totes aquelles feines destinades al turisme. La xifra ronda els 4.000 assalariats i, com ja deuen saber, històricament ha estat un gran atractiu per a treballadors estrangers. Anys enrere ho era encara més que ara, evidentment, ja que tot i que el sou sigui entre un 20 i un 30% superior a la mitjana del d’Espanya, per exemple, potser la situació que tenim actualment amb l’habitatge i el preu de la vida no fa decantar la balança d’una manera tan exagerada, però encara la decanta, tot sigui dit, ja que per allà baix no és que estiguin gaire millor que per aquí, diguem-ne...

En fi. L’agost, senyores i senyors, sembla que ens diu adeu, i la normalitat amenaça de tornar. Compte, però, vull deixar clar, per si de cas, que en cap moment d’aquestes línies s’ha pretès atacar els obrers; ells són gent normal i corrent que treballa per guanyar-se la vida, així com fem tots, i si per alguna raó la seva activitat emprenya el personal –servidor inclòs–, en cap cas és la seva responsabilitat. “Solament soc el missatger!”, exclamava davant del rei un pobre desgraciat que havia caminat 200 quilòmetres per informar-lo que el seu amo li havia declarat la guerra. “Bé, doncs gira volta, bufó, i digues-li que rebutjo l’oferta!”.