Hi ha gent que és per naturalesa optimista i pensa i creu profundament que voler vol dir poder. Bé, segurament deu ser una mena d'estratègia personal inconscient, o no, que ajuda a arribar a aquell punt de motivació idoni que fa que realitzar una determinada tasca, com a mínim, sembli més senzill. Pot ser. Però si analitzem la frase o el concepte de manera literal, "voler vol dir poder", tant el significat etimològic dels dos termes com la pròpia vida en si ens fan veure, possiblement per desgràcia, que no hi ha cap mena de correlació o causa directa entre un verb i l'altre. Voler anar a la lluna no vol dir poder-hi anar; voler jugar al Barça no vol dir poder-ho fer. "D'acord, però ara estàs posant exemples massa exagerats i el significat de la frase no va tant per aquí", deuran pensar, probablement, amb raó. Però i si els plantejo la següent situació: voler anar a la muntanya no vol dir poder-hi anar. Potser molts de vostès deuran dir: "Home, això no és tan complicat d'aconseguir, agafes el cotxe, puges caminant al cim i ja, mira què senzill!". Bé, doncs no sempre allò que sembla obvi per a molts ho és per a tots.

D'això se'n va adonar Joan Rossell ja fa uns quants anys. Va ser durant una estada als Pirineus francesos, on va veure un esquiador que amb els braços carregava una mena de cadira amb una persona a dins estirada. Va decidir entendre què era tot plegat, i va descobrir que hi havia una associació que es dedicava a fer que persones amb discapacitats físiques també poguessin gaudir de l'entorn natural, on pels seus propis mitjans no podrien arribar. Rossell explica que els guies de l'estació dedicaven un dia de la seva jornada laboral a carregar un nen amb problemes físics a l'esquena perquè veiessin el paisatge de ben a prop. "Volien compartir allò tan maco que veien amb els seus ulls amb aquells que no hi poden arribar pel seu propi peu", diu. I va considerar que el Principat necessitava, també, la seva pròpia associació. Així va néixer Hi arribarem, ara farà uns 16 anys.

Acostumen a fer unes quatre sortides a l'hivern i quatre més a l'estiu, i compten amb dotze cadires especialitzades, sis d'elles per practicar l'esquí i les altres sis restants per fer camins de muntanya. Tenen entre 40 i 60 associats, però Rossell prefereix anomenar-los com a voluntaris, ja que "realment és la voluntat que tenen el que els fa estar amb nosaltres" i, és clar, "són fonamentals per fer anar les cadires". Però no solament ajuden a persones amb discapacitats físiques, sinó també amb mentals i, de vegades, "gent que té tots dos tipus de condicions". Així que la tasca d'inclusió que fan abraça a un gran volum d'individus. Fan sortides als llacs de Tristaina, a Sorteny, als Cortals d'Encamp, a la Rabassa. Per tot Andorra! I des de l'any passat han incorporat una nova ruta o escapada: la peregrinació al santuari de Canòlich.

Aquesta iniciativa va sorgir del Comú de Sant Julià i de Lauesport, i ràpidament es van posar en contacte amb Hi arribarem per organitzar-ho tot. "La idea és fer un pelegrinatge per a tothom", diu Rossell, tot i que no pugen des de baix de tot, sinó que ho fan des de 2,2 quilòmetres abans d'arribar al santuari. L'escapada es fa sota el nom de L'ocell de mil colors, que fa referència a la llegenda de la verge de Canòlich, ja saben, aquella que diu que un pastor albirava una au acolorida sempre a la vora del mateix arbre i que un dia va decidir apropar-s'hi i va ser quan va descobrir la marededeu. De fet, en aquell mateix punt és on es va construir l'església, i també és on ahir van gaudir tots aquells que esperen amb candeletes una nova sortida de l'associació. I és que a la jornada, a més, es van fer estiraments al ritme de la música i es va dinar una bona paella. A més, mossèn Pepe va beneir les cadires i va dir, segurament, la seva última missa a Laurèdia, així que aquesta segona edició de L'ocell de mil colors ha estat, sens dubte, la millor. De moment!