Any nou, llibre nou. Joan Ganyet inicia petita gira de presentació del llibre ‘Scherzo d’Itàlia’. Clou la seva particular trilogia de la bellesa, la que troba plasmada als murs de les ciutats mediterrànies. Tenim sort, però, i l’arquitecte, exalcalde de la Seu i exparlamentari no es marca ‘un Umbral’, amb allò de venir a parlar només del seu llibre. Es deixa esprémer i opina també sobre l’actualitat, de la Seu, i d’Andorra. 

Ja ens feia una pinzellada fa uns dies, però recordi’ns aquest ‘Scherzo d’Itàlia’.
És fruit d’un viatge recent, de l’abril passat. Conclou una trilogia, iniciada amb Pell, vaig continuar amb Tolstoi. Traces, i acabo així, amb un scherzo, una composició lleugera, en termes musicals, un exercici divertit. 

En la mateixa línia.
D’observar i extreure autèntics tresors dels murs de les ciutats històriques. Aquí, quatre ciutats italianes: Cagliari, Nàpols, Civitavecchia i Gènova, on em vaig fixar en els grafits als murs. La idea és la següent: els italians van oferir a la humanitat aquell moment sublim que va ser el Renaixement, i volia veure si continuen mantenint aquell esperit, aquella creativitat. La resposta és un sí rotund. 

L’ha presentat a la Seu.
El 13 de gener ho faré a Puigcerdà; el 13 de febrer, a Andorra, i al març, a Barcelona. 

Ens deia que ara té el punt de mira a la Rioja. És que la Seu no l’inspira?
Sí, oi tant! Ja he fet fotos de la Seu, però també hem d’estendre els nostres horitzons. Diré una cosa que sonarà estranya. Jo que m’he dedicat molts anys de la vida a intentar millorar la ciutat, a fer-la més pulcra, més atractiva, he de dir que aquelles ciutats de Centreeuropa, tan polides, tan repintades, des del punt de vista de la meva activitat artística no m’interessen. 

Aquesta és bona, sí. 
Les admiro, eh! Però no trobo el que hi busco. 

Com veu la Seu últimament?
Està iniciant una nova etapa. Parteix d’un parell de dècades en què s’ha cuidat poc. Espero que els fruits de la nova etapa es vegin aviat. 

Per què s’ha descuidat? Governi qui governi, ningú vol la seva ciutat en mal estat. 
Però depèn de la sensibilitat. Hi ha governants que en tenen més, o que posen l’accent en unes coses o d’altres. La Seu ha conegut una davallada que serà molt difícil revertir. Sé que l’actual equip té aquesta voluntat i hem de veure fins a quin punt ho aconsegueixen. 

Vostè els deu aconsellar. 
Jo, en tot cas, els acompanyo, de cap de les maneres faig de guia ni de conseller. Sí formo part del grup de persones que volíem un canvi a l’Ajuntament i que farem tot el que puguem per ajudar. Estem a disposició. Però la responsabilitat és seva. De l’equip de govern i de l’oposició, que té un paper rellevant en tots els governs democràtics. 

I aquesta oposició, com la veu? De moment, hi ha un pacte per al pressupost. 
Que és l’expressió de l’acció política durant tot un any, és molt important que s’hagin posat d’acord. Marca el camí que estic segur que estic segur que podrà continuar durant els propers anys. 

Fins ara?
També s’han fet coses bé. Per exemple, ha estat molt positiu fer venir l’INEFC, o l’interès posat en què l’aeroport obrís i agafés volada.  S’han fet coses bé, però s’ha estroncat un camí que feia que la Seu fos una ciutat capdavantera en temes de cultura, amb un lideratge pirinenc, o en polítiques socials. Això s’ha perdut. 

L’aeroport és un exemple d’aquesta col·laboració que propugna, amb Andorra?
Estem convençuts -i acabem de signar un article en aquest sentit, amb l’alcalde Joan Barrera- que aquesta àrea que s’estén un centenar de kilòmetres al llarg de tot el Pirineu té un gran futur si actuem junts. Vull dir, en favor d’Andorra i en favor dels veïns d’Andorra. 

Tots hi guanyem?
El Principat té un territori molt petit i necessita respirar. Les valls veïnes necessiten un motor per complementar les activitats que ja s’hi fan. Amb l’Antoni Pol considerem que seria un exponent que es podria conèixer a tot Europa. Si se sumen les energies de les gents d’Andorra, de l’Arieja, la resta del Pirineu, faríem un conjunt molt harmoniós i amb un futur claríssim, és a dir, conqueriríem el futur plegats. 

Per què no ha funcionat fins ara?
Mai no és tard. Ja s’han fet coses. Jo mateix vaig assistir al part de la Comunitat de Treball dels Pirineus, que ja va d’això. Ha estat una bona eina. Però per la seva dimensió, els 400 kilòmetres de llarg dels Pirineus, hem de fer una concreció territorial, i la que gira al voltant d’Andorra és la més clara. Hi ha eines, moltes, però una de molt adequada és aquesta Agrupació Europea de Cooperació Territorial on poden treballar conjuntament els tres Estats, les regions i els municipis. Espanya té ja vint agrupacions d’aquest tipus amb Portugal i França. 

Posar-se d’acord... 
Ems posem a disposició des de l’Ajuntament i hem començat a a fer contactes. Fàcil no és, però estem convençuts que trobarem la sensibilitat necessària.  És una aposta de futur. La unió fa la força. 

El ciutadà en capta l’interès? Sona molt burocràtic. 
Hem de fer didàctica. Andorra ara ja té aquest repte important de l’aprovació del referèndum sobre l’acord d’associació amb la UE. La meva opinió personal és que seria bo. El Govern haurà de fer un gran esforç per explicar-ho a la ciutadania. Nosaltres, aquí, com a ciutadans europeus, participaríem indirectament de l’aprovació de l’acord. 

Exemple de col·laboració, la candidatura a la Unesco. 
Un exemple directe, sí. El romànic andorrà necessita complementar-se amb aquests dos grans monuments que són el castell de Foix i la catedral de Santa Maria, també pel relat històric. Només anant junts s’obtindrà la nominació. Però els camps són il·limitats: l’universitari, la protecció del medi físic, en la sanitat no cal dir-ho, en l’agricultura... 

Evitar friccions com amb l’habitatge?
No és cap punt de fricció. És un problema gran a Andorra. També es pot trobar en la col·laboració el camí de la solució satisfactòria per a totes les parts.