Josefina Riera va ser consagrada verge dissabte passat, un orde poc conegut dins de l’Església i encara més, fora de la institució. Poc abans de la pandèmia, parlant amb una amiga, va sentir que aquest era el seu lloc i ara assegura que no té dubtes i que sent entregada als altres.

Sentir a parlar de verges consagrades potser crida l’atenció de la majoria de lectors. Molts, probablement, no ho havien sentit mai i molts més es deuen preguntar què és. L’Orde de les Verges és una de les formes més antigues de vida consagrada, previ a l’existència de monestirs, i prové de la necessitat que hi havia a les comunitats cristianes de dones “que es volien entregar a Déu i a les obres de caritat”. En un context en què la dona només deixava la casa per casar-se, “parlem de dones modernes que volien dedicar-se al Senyor”. Posteriorment, la consagració de verges es va restringir dins dels monestirs i fa uns 800 anys va arribar a desaparèixer. Va ser el Concili Vaticà II que va restituir l’Orde i el 2018, l’actual Papa Francesc va fer una instrucció per regular aquesta figura animant a descobrir-la.

Si en parlem avui és perquè justament dissabte passat la catedral de la Seu d’Urgell va acollir una cerimònia de consagració d’una verge. La protagonista: Josefina Riera, mestra de religió del Col·legi Sant Ermengol. Des de llavors, explica, està “molt sorpresa” pel ressò que ha tingut l’acció. A l’escola alumnes, pares i companys de claustre la feliciten i s’interessen per descobrir en què consisteix aquest compromís. Cal tenir present que no totes les dones poden fer aquest pas. Per accedir-hi no es pot haver contret mai matrimoni, ni haver fet vida de parella, ni tenir fills ni haver portat una vida “contrària a la castedat”. “La virginitat del cos és un signe importantíssim que és una expressió de la virginitat del cor”, detalla Riera, que admet, però, que ningú fa comprovacions físiques. “Estem al segle XXI”, remarca. També cal certa formació i equilibri psicològic, “perquè no vius en comunitat, és una vocació que la vius sola”, amb un acompanyant espiritual, això sí. Són dones seglars, que viuen “enmig del món” i se sustenten amb el seu propi treball. I una altra característica: el cap de l’orde és el bisbe de la diòcesi corresponent.

I què la va portar a prendre aquesta decisió als 62 anys? Després d’una vida dedicada a l’Església (als 19 anys va entrar en una comunitat laica on va passar 38 anys, i va estar sis anys de missionera a Colòmbia) fa uns sis anys es va trobar descol·locada. “Buscava el meu lloc, vaig passar alts i baixos, però no m’imaginava la vida fora de l’Església”, reconeix. I just abans de la pandèmia “vaig tenir la necessitat de tornar-me a posar a l’Església, havia de tornar a casa”.

Finalment, fa uns dos anys, parlant amb una amiga que es preparava per ser consagrada com a verge, va sentir “que això és el que porto a dins. Com quan es crema una muntanya i queda una petita llavor que permet que tornin a néixer pins”. Amb diàlegs i pregàries ho va veure clar i ha passat dos anys de formació per poder passar per la cerimònia, en realitat “una cerimònia nupcial”. I si estava disposada a aquest compromís, per què no fer-se monja? Se sentia còmoda en una comunitat, però “jo ja tenia la meva vocació, Déu ja m’havia cridat”, afirma.
 

Més compromís
Després de la consagració, relata que el seu dia a dia, “per fora, no crec que es vegi massa diferent”. Va a treballar i cuida els pares, “però per dins sí: hi ha un compromís de pregària més intensa, més dedicació, eucaristia diària si és possible i portar una vida senzilla, austera, seguir formant-me i oberta a les necessitats que sorgeixin a la meva església diocesana”. Des d’ara queda vinculada a la diòcesi d’Urgell. “La disponibilitat del temps que tingui és per a l’Església, per a les necessitats pastorals”. Reconeix que també s’autoexigeix més i que nota que “algunes coses ja no me les puc permetre” perquè és exemple, “però estic feliç”. “Una verge és imatge de l’Església, esposa, és exemple d’allò que ha de ser un bon cristià”, apunta.

Amb tot, no canviaria la situació per res. “Estic plena, estic feliç i estic enamorada de Jesús”. Assegura que sent que es deu als altres, “ja no tinc temps per a mi, el meu temps és per regalar-lo”, i defineix la verge consagrada com “una dona que és tota de Déu, tota dels altres. No tens compartiments. És un enamorament”. 

Tot i no acabar d’entendre l’interès generat per una acció que ella vivia des de la intimitat en treu també la part positiva: “si és una ocasió per donar testimoni de la meva experiència de Déu, i per conèixer una mica més l’Església, endavant”. Sense por del que puguin pensar els altres, reconeixent, també, algunes reaccions d’incomprensió o certa burla.