La incidència a Andorra és d’un cas i mig per any, però el doctor prefereix parlar d’una mitjana de dos casos cada tres anys. Ha millorat la detecció i el pronòstic de superació arriba al 80-85%. Els professionals en saben més i els fàrmacs hi ajuden. Tot i així mai és fàcil donar aquesta mala notícia que trasbalsa tota la vida de la família. 

Quins són els càncers infantils més freqüents?
Continuen sent leucèmies i limfomes, que representen el 40%, i els tumors cerebrals, entre el 20 i el 25%. Segons el registre espanyol, hi ha certa tendència a l’alça dels casos diagnosticats des dels anys 80, no només perquè n’hi pugui haver més, sinó perquè hi ha més detecció, es fa un millor diagnòstic i un millor registre. Als anys 80, es detectaven 2.000 casos anuals; als 90, 3.000; i ara, entre els 4.500 i 5.000.

I la incidència a Andorra?
No tenim un registre com a Espanya. En això no hem avançat. El que tenim al SAAS són els casos que hem diagnosticat nosaltres i que hem derivat als centres especialitzats a Catalunya, que són Vall d’Hebron, Sant Joan de Déu i Sant Pau. Hi ha nens que han anat a aquests hospitals derivats pels seus metges o per altres raons i no en tenim coneixement. Per tant, no tenim xifres d’una incidència real però sí que els casos que nosaltres enviem allà més o menys responen a la incidència mundial de càncer infantil. A nosaltres ens toca tenir un cas i mig l’any. Cada dos anys en tenim tres. I això és el que tenim registrat. Potser hi ha un any que hi ha més casos i un o dos que no en surt cap. Els nostres casos, com que van a Catalunya, estan representats dins del registre dels hospitals catalans. No sé si s’han plantejat des del punt de vista institucional tenir aquesta informació, estaria bé fer-ho.

Una família pot sospitar que el seu fill pot tenir un càncer?
Hi ha símptomes que es poden presentar, sobretot quan hi ha una afectació important de l’estat general: pèrdua de pes important, quan no s’arriba a cap altre diagnòstic i sobretot quan  es va allargant. Febres no explicades sense símptomes que l’acompanyin. Un nen que pugui estar cansat i decaigut sense que hi hagi una anèmia. Després n’hi ha d’altres més específics d’alguns tipus: els ganglis inflamats t’hi poden fer pensar, no és una troballa casual d’un dia. En el cas dels tumors cerebrals, mals de cap intensos i progressius, que despertin l’infant a la nit, o que els tingui quan es lleva i acabi vomitant. S’ha de valorar la gravetat i que no sigui puntual. També si el pediatre troba alguna massa que sigui normal en una exploració rutinària.

Es deriva sempre a Sant Joan de Déu?
Des del 2014 tenim conveni amb aquest hospital i és el destí prioritari. N’estem molt contents perquè ens ajuda molt a tenir els protocols actualitzats, a estar al dia, a tenir la millor atenció als pacients i a formar els nostres professionals. Però no és en exclusiva. En funció del tipus de malaltia o la disponibilitat de llits pot ser que vagin a d’altres hospitals, ja que la CASS té conveni amb altres hospitals de la xarxa pública catalana. Si és un pacient que ja coneixien o que controlaven per un altre procés. Depèn del tipus de tumor, o si s’ha de fer un trasplantament o a vegades de la urgència. Si el nen hagués de ser traslladat amb un mitjà aeri, tenim conveni amb  Sant Joan de Déu i Sant Pau. 

L’esperança de recuperació ha augmentat?
Sí. La supervivència del càncer infantil sempre ha estat superior a la dels adults per moltes raons. Els nens tenen facilitat per recuperar-se de les malalties i pel diagnòstic, que pot ser més precoç. Hi ha un clar augment de les supervivències. Actualment estan entre el 80 i el 85%, mentre que als anys 80 eren d’un 60% com a molt. Ara sabem més i hi ha nous fàrmacs, es coneix la genètica del càncer. Els protocols i que es faci igual a tot arreu ajuda molt.
 
Li ha tocat haver de comunicar als pares que el seu fill té càncer?
És un tema que ens preocupa especialment, com donar males notícies, i al  nostre servei ho hem treballat. Tenim l’inconvenient que quan ho has de fer encara no en tens certesa perquè no tens un diagnòstic definitiu, sinó una sospita, i això encara ho fa més difícil, però la família ho ha de saber. És important conèixer la situació familiar, com estan organitzats, el context social, com hem arribat aquí, què és el que sap la família de la malaltia del seu fill, intentar donar la informació tal com és sempre donant suport a la família segons les seves necessitats. Des del punt de vista emocional, poden tenir un gran trasbals perquè s’han de desplaçar fora del país, han de deixar la feina durant un temps, s’han d’organitzar per atendre els germans i algunes no tenen un suport familiar extens. No és només la malaltia, sinó tot el que comporta. Bona part d’aquesta feina l’acostuma a fer el pediatre de capçalera, que és qui pot fer millor aquest acompanyament. Mai és fàcil, encara que el  pronòstic sigui millor.

Es pot prevenir el càncer infantil?
Sí, en bona part. Hi ha molts factors que influencien, molts d’ells ambientals: on vivim, com vivim, com ens alimentem, què respirem, amb quins productes tòxics estem en contacte. Després hi ha els factors epigenètics, la predisposició que puguis tenir, i  en els nens els genètics són més importants que en els adults. Es pot prevenir amb un estil de vida saludable, una alimentació adequada, equilibrada, variada, evitar el consum de substàncies tòxiques. I això es pot aplicar als pares. El risc de poder tenir malalties com el càncer es pot transmetre de generació en generació, fins a tres generacions vista.

El protocol de retinoblastoma s’està aplicant?
És un dels menys prevalents de tots, representa un 3%, i la incidència ens tocaria un cada 30 anys. El protocol de retinoblastoma està basat sobretot en els casos on hi ha antecedents familiars i  s’ha de derivar a un oftalmòleg que tingui experiència. Si no hi ha antecedent, el risc és molt baix, tant com el 0,007%. Forma part de l’exploració de rutina quan neix i durant els primers dos anys de vida i hauria de ser suficient per detectar-lo.