El debat entre professionals sanitaris prenia ahir les xarxes  amb força. "La pregunta és què fa a l'hospital de la Seu un pacient crític? Tens un conveni transfronterer des del 2010 on pacients crítics poden ser derivats a l'hospital de Meritxell, que gaudeix d'una cartera de serveis més àmplia i especialitzada (...) almenys per tenir-los estabilitzats, decent" i està a pocs minuts més de distància. Aquesta pregunta la llançava una infermera, per continuar interrogant per què una persona amb lesions tan greus que no es va estabilitzar prou per traslladar-lo a la Vall d'Hebron va haver d'estar cinc hores en un petit hospital comarcal, fins que finalment, a la una de la matinada, relata, el van transferir al centre hospitalari barceloní, on va morir. 
La reflexió dels professionals que intervenien en el debat públic posa en solfa el bloqueig a què està sotmès el desplegament del conveni sanitari entre el Principat d'Andorra i Catalunya, signat el 2010.  L'acord havia de permetre que els ciutadans de l’Alt Urgell accedissin a l’hospital Nostra Senyora de Meritxell en casos d’urgència quan la proximitat i la gravetat ho fessin necessari. Setze anys després, aquesta garantia continua sense existir.

Cal precisar aquí, i és important tenir-ho present, que la manca de desenvolupament de l'acord no afecta exclusivament els ciutadans alturgellencs. També s'aplica el mateix protocol de trasllats – com s'ha vist amb la víctima recent, veí d'Ordino– en el cas de residents a Andorra i nacionals del Principat que tinguin un accident, o malaltia greu, a la banda sud de la frontera. Com ha quedat de manifest en el cas recent.

El sentit del conveni del 2010 era precisament impedir que la frontera administrativa pesés més que el criteri clínic i territorial en aquests casos. Però la resposta recent a preguntes plantejades pel Bondia a la Delegació de la Generalitat a Andorra, encapçalada per Anna Vives, apunta més aviat a una renúncia política i la Delegació no presenta Meritxell com una garantia per a l’Alt Urgell, sinó com una possibilitat eventual: “Des de la Generalitat es considera positiu tenir un marc que permeti utilitzar el Servei d’Urgències de l’hospital Nostra Senyora de Meritxell d’Andorra si en algun moment és necessari, però entenent que és un servei complementari al model d’atenció urgent d’aplicació a l’Alt Urgell.” És a dir, la resposta no conté cap compromís efectiu d’aplicació, no estableix que l’Alt Urgell tingui garantit l’accés urgent a Meritxell, no incorpora l’hospital andorrà a un circuit ordinari de derivació quan sigui el centre més proper i adequat. Es limita a presentar l’existència del marc com un element favorable, però sense traduir-lo en una garantia operativa per als veïns de la comarca o per a tot aquell que pateixi un greu accident o problema de salut que requereixi una atenció que no admeti dilacions.
Per tant, el conveni del 2010 continua existint sobre el paper, però queda sense desplegament real per a l’Alt Urgell. Meritxell és a tocar, però no queda garantit. L’accés és possible en abstracte, però no efectiu en la pràctica. I en una emergència greu, aquesta distància entre el marc jurídic i la resposta assistencial pot significar hores en un box sense UCI en lloc d’una derivació immediata al centre crític més proper.

Vives defensava en les respostes a aquest mitjà que el model d’emergències actual ja no prioritza portar el pacient al centre sanitari més proper per fer-ne l’avaluació, sinó desplaçar metges i infermeres al lloc de l’incident –la carretera, el domicili o la via pública– per fer una valoració “in situ”. Segons aquesta explicació, el sistema permet seleccionar “d’entrada el destí sanitari més adequat”, minimitzar dobles trasllats, evitar pèrdues de temps i millorar els resultats de l’atenció. 

Indica també que "s’ha dotat les ambulàncies de mitjans diagnòstics i de comunicació amb el centre regulador del SEM per assegurar un suport remot i una estandardització de les respostes sanitàries" i que "s’han protocol·litzat les actuacions en casos en què el factor temps resulta decisiu (infart, ictus, politraumatismes, sèpsia o intoxicacions) sota la forma de codis, que garanteixen una resposta homogènia i robusta del sistema a tot Catalunya, independentment del lloc on es produeixi l’emergència".

El problema és que aquesta resposta sembla convertir més aviat l’atenció a peu d’emergència en l’argument per no garantir l’accés efectiu a l'UCI més propera. En la pràctica, la Delegació dona per suficient que el pacient sigui valorat allà on cau –a la carretera, a casa o al carrer– sense assegurar que, si la situació és crítica, Meritxell sigui activat com a destí hospitalari immediat. El cas de l’N-145 deixa aquesta explicació en una posició molt difícil. 
Aquesta és la contradicció principal. La Delegació afirma que l’atenció mèdica al lloc de l’incident permet triar millor el destí del pacient. Però finalment, la realitat apunta a un pacient crític passant hores en un box d’urgències d’un hospital sense UCI, mentre el recurs intensiu més proper quedava fora del circuit efectiu. La resposta de Vives no explica el problema: el deixa al descobert.

S'ha de puntualitzar que la delegada insisteix que "la Delegació no impulsa per iniciativa pròpia accions per fer efectives resolucions del Parlament de Catalunya, ja que aquesta és una competència del govern de la Generalitat de Catalunya en conjunt" i continua precisant que "la Delegació, en tot cas, se cenyeix a aplicar les polítiques que estableix la Generalitat en aquelles matèries que s’aborden en l’àmbit de les relacions amb el Govern d’Andorra".
Durant aquests anys, la manca d’accés efectiu dels veïns de l’Alt Urgell a l’hospital Nostra Senyora de Meritxell també s’ha justificat amb arguments relacionats amb la història clínica, el traspàs de dades i la protecció de dades. Segons la resposta oficial de la Delegació, Catalunya prioritza que els ciutadans catalans siguin atesos dins del sistema sanitari públic català perquè els hospitals catalans poden disposar millor de la seva història clínica i prendre decisions mèdiques amb més informació.

Però el conveni del 2010 ja preveia la cooperació en sistemes d’informació sanitària, noves tecnologies, eHealth, telemedicina i intercanvi de dades bàsiques dels pacients atesos en les respectives xarxes assistencials. A més, l’article 7, dedicat al tractament de dades, establia expressament que la informació intercanviada entre les parts tindria caràcter confidencial i que s’havia de respectar la normativa de protecció de dades personals aplicable en cada cas. Per tant, el problema de la història clínica i de la protecció de dades no era cap qüestió oblidada pel conveni. El conveni ja la tenia en compte i ja preveia com s’havia de tractar aquesta informació. Això fa difícil acceptar que ara s’utilitzi el SISCAT com a motiu per no garantir als veïns de l’Alt Urgell un accés ordinari a l’hospital andorrà. 

La incoherència encara és més evident perquè aquest obstacle només sembla operar en una direcció. No impedeix que pacients andorrans siguin derivats amb normalitat als hospitals catalans d’alta complexitat, però sí que serveix per mantenir l’Alt Urgell sense una garantia equivalent cap a Meritxell. Quan Andorra necessita Catalunya, la cooperació funciona. Quan l’Alt Urgell  necessita Meritxell, apareixen les barreres administratives.

Amb tot, insistim, el problema no afecta només els veïns de l’Alt Urgell. També pot afectar residents a Andorra i ciutadans andorrans si pateixen una emergència greu en territori català, a pocs quilòmetres del seu propi hospital de referència. És greu i profundament pertorbador que, en aquests casos, la frontera administrativa i presumibles interessos polítics clientelars puguin arribar a pesar més que el criteri clínic i la proximitat assistencial. La cooperació efectiva hauria de prioritzar salvar vides en accidents greus, infarts o parts amb risc.

El cas del motorista mort a l’N-145 obliga a donar explicacions públiques. Per què Meritxell no va funcionar com a destí hospitalari efectiu? Quin valor real té el conveni sanitari del 2010 en una emergència crítica?

Per què es defensa que el model actual d’ambulàncies evita dobles trasllats si aquest cas apunta precisament a un doble trasllat amb hores de diferència? Per què l’argument de la història clínica serveix per frenar l’accés de l’Alt Urgell a Andorra però no impedeix les derivacions andorranes cap a Catalunya? I, sobretot, quantes hores perdudes en centres sense UCI calen perquè algú assumeixi que el conveni no s’ha desplegat i que aquesta renúncia política té conseqüències humanes?