Com és possible sentir nostàlgia d’alguna cosa que un mateix no ha viscut en les seves carns? És curiós, oi? Doncs això mateix em passa a mi, sorprenentment, en més d’una ocasió. Avui, però, em centraré en una de sola. Resulta que tota la vida he sentit parlar a casa del Cap del Carrer. Bé, per ser exactes, de la festa major del Cap del Carrer. “Que bé ens ho passàvem!” o “allò és irrepetible!” o “era la millor festa major d’Andorra!”, i coses per l’estil. Servidor tan sols era un marrec, però es passava tardes senceres investigant què hi havia dins dels nombrosos àlbums de fotos que la mare no guardava a una distància del terra, diguem-ne, prou prudent. Així que ja de ben petit em vaig impregnar de l’essència d’aquella festa, i el fet que la jovenalla que l’organitzava segueixi unida al cap del temps ha fet que, com deia, cada dia maleeixi a tots els sants per no haver nascut a temps de gaudir d’aquells anys. I no solament això, sinó que la descendència que van tenir els nanos de la comissió, entre la qual servidor forma part, vam ser, d’alguna manera, els “culpables” que s’acabés la festa.

Però bé, tampoc ens fustiguem més de l’estrictament necessari i parlem del que realment ens ocupa. La primera festa major del Cap del Carrer es va celebrar el 1985. Els joves de la comissió, que s’anomenava L’Ambient Cap del Carrer, eren amics del barri des de sempre, i engrescats pel carnisser del barri, el Tonet, que els explicava històries i batalletes de quan anys enrere s’havia fet la festa, es van animar a tornar a organitzar-la. Així que, de nou, els primers dissabtes de juliol van albergar una altra vegada una de les festes majors més divertides que mai s’han celebrat al Principat. Repeteixo, això és el que m’han explicat, però pel que he vist i el que he escoltat tant en fotos com en vídeos, els asseguro que si no va ser la millor, ben poc li faltava per ser-ho.

En un primer moment, si ho recorden, solament hi havia festa els dissabtes i diumenges, però L’Ambient va veure, uns tres anys més tard, que allò se’ls quedava curt, així que hi van afegir els divendres, els quals no eren simplement un dia més de farra... I és que eren divendres temàtics! Així que el barri es transformava de qualsevol tema que se’ls acudís als de la comissió. Vam tenir divendres de samba i caipirinha –que segons m’han comentat sembla ser que van convidar algunes brasileres que portaven de cap tots els xavals–, divendres de vodka, de cervesa o de queimada, i fins i tot un divendres d’Expofarra, el qual es va “inspirar” en l’Expo de Sevilla del 92 i es van ballar sevillanes i menjar pescaíto frito. En definitiva, sabien perfectament com passar-s’ho bé, tant ells com tothom que tenia la fortuna de passar pel barri en aquelles dates.

Però encara en feien més d’activitats. Segurament, una de les que la gent recorda més és la gran gimcana organitzada per a la jovenalla. Els carrerons es convertien en una carrera d’obstacles on solament hi havia una norma: embrutar-se a més no poder! També hi havia la festa de l’escuma i la gran sardinada popular, que m’han comentat que l’olor de les sardines es quedava impregnada per tots els racons dels carrerons i més d’un havia de fugir cames ajudeu-me per tal de no desmaiar-se. En una edició, fins i tot, els barons es van disfressar de majorets i van recórrer tot el barri remenant el bastó –i el cul– amunt i avall. Reconec que he vist algunes fotos i he de dir que estaven tots molt sexis!

En una ocasió, fins i tot, van organitzar una espècie de prova, diguem-ne, no especialment simpàtica amb el col·lectiu animalista que existeix avui en dia, però sens dubte més que divertida! I és que la cosa anava de posar un parell de porquets en un tancat mentre algú amb els ulls embenats havia d’intentar atrapar-los. Es veu que ho van fer en dues ocasions, al 89 i al 90, i a la segona, per complicar-ho encara més, van empastifar de greix negre els garrins perquè fos encara més difícil enxampar-los. Magistral! A més, la festa major del Cap del Carrer encara ens va deixar moments d’aquells icònics, com per exemple quan van portar Cañita Brava, el 97, o el Josmar, el 98. Es veu que amb aquest últim es va organitzar un embolic més que súper fort de gent que venia atreta pel fenomen “musical” del moment, però la sang no va arribar al riu.

Perquè aquesta és una altra, al Cap del Carrer no hi havia gaires aldarulls, ja que tothom tenia molt i molt clar que, si muntava enrenou, els de L’Ambient s’encarregaven d’una manera més que eficient d’expulsar-lo del barri i que no tornés més. Allà s’hi anava a gaudir, a ballar i a no dormir, i a res més. Ara ens hem tornat a trobar tots plegats per celebrar i, sobretot, rememorar el que van ser, sens dubte, els millors anys de les seves vides. I els asseguro que per a alguns sembla que el temps no passi, perquè l’energia i les ganes de viure que transmet la gent de L’Ambient Cap del Carrer serien dignes d’un estudi de la NASA. Malauradament, l’any 2000 va ser l’última festa major que aquesta comissió va organitzar o, dit en altres paraules, va ser el final de quinze anys de gresca, joventut i, per sobre de totes les coses, un més que bon ambient. Aquest últim, però, encara dura, i durarà per sempre més, si no al barri, a la memòria de la gent. O, com a mínim, a la de servidor.