Ningú amb un estómac mínimament sensible va mirar sense repugnància les imatges que recentment es feien virals: l’agressió a un infant amb paràlisi cerebral per part de companys del mateix centre escolar. Un cas extrem, però no tant, i ni molt menys aïllat, assegura la psicòloga Mònica Martínez Ramos. Ella ha posat en marxa el programa Stop Bullying i desenvolupa eines per frenar aquestes situacions. Al centre, proposa la mediació entre iguals, que siguin ells mateixos, els adolescents, els que resolguin els seus problemes abans que passin a més. 

No són casos aïllats, sinó que la incidència augmenta, destaca Martínez, que d’una zona tan concreta com l’Alt Urgell no disposa de dades precises, però considera que la comarca es pot emmirallar en Andorra, on durant el 2024 l’Observatori de la Infància va tenir coneixement de tretze casos. Que no són tots els que es produeixen, puntualitza. 

La psicòloga ha estat testimoni de situacions greus. No tant com la de la víctima de Santander de qui parlàvem a l’inici del text –“per a mi, això és una psicopatia”, puntualitza–, però Déu n’hi do. Ha viscut el cas d’un assetjador que emprava la força per obligar dos companys a simular un acte sexual, després que un d’ells declarés que era bisexual. Només tenien onze anys. El monitor, “amb un de sol per controlar cinquanta alumnes, què vols?” només es va adonar en sentir la cridòria i veure la rotllana que s’hi havia format. Això, en el nostre entorn més immediat. 

La pregunta sembla òbvia: què en pensen, com actuen les famílies dels victimaris? “En aquell cas, sense anar més lluny, es van escudar que tot era una mentida”, explica la psicòloga. “Possiblement estem parlant de nois que ja estan vivint ells mateixos algun tipus de situació violenta, potser a casa, potser viuen en un ambient de maltractament d’algun tipus, no necessàriament físic, i es van convertint de víctimes en assetjadors”, reflexiona l’especialista. “Necessiten algun procediment, alguna eina restaurativa, però com que no la tenen, el que fan és assetjar un altre”. 

Una altra pota són les escoles. Als centres massa sovint es detecta certa tendència a negar el problema, o a minimitzar-lo, a argumentar massa cops amb el “són coses de nens”, es plany Martínez. Els adolescents, és cert, poden atonyinar-se en alguna ocasió, “però hi ha una diferència entre una situació puntual i una conducta reiterada”. 

El problema s’agreuja quan la realitat es nega, adverteix Martínez Ramos, perquè no es busca solució a temps. “Però les autoritats educatives no poden fer-hi res, atès que la custòdia està en mans dels pares, que no són conscients que en certes ocasions aquests assetjadors infantils iniciaran un camí cap a la delinqüència, és el que ens diuen les estadístiques”, afirma. El que necessiten aquests comportaments, insisteix, és “una justícia restaurativa, que els donin unes eines per fer un canvi en els comportaments” i poder dur una vida més normal. Així que, conclou la psicòloga, “la negativa dels pares a acceptar una situació que és inacceptable també impedeix al xaval que es reformuli”. 

Hi ha altres pares que agafen el problema per les banyes. En el cas que relata ara Martínez Ramos van ser els del noi que corria risc de patir bullying, o si més no, una situació d’aïllament respecte dels companys. Al rerefons, un trastorn de l’espectre autista. Els pares i el mateix infant, fent gala de valentia, van convocar la resta d’alumnes i van exposar públicament la situació, perquè els companys podien percebre que es comportava amb uns altres paràmetres. La fórmula va funcionar i la convivència es va restablir. 

Els que han patit aquestes situacions arrosseguen fàcilment cicatrius durant tota la vida. Per exemplificar-ho, Martínez Ramos exposa un altre cas que va recalar per la seva consulta, en aquest cas ja una dona adulta, que relatava un infern de patiments, anorèxia inclosa. Tot arrelat en la crueltat dels companys de pupitre: li feien mofa per l’aspecte de la mare, que transitava pel dur tractament d’un càncer. “Imagina el pes que la nena portava a sobre, perquè no era res que pogués explicar a la mare, que ja tenia prou amb la seva malaltia”. 

Es denuncien pocs casos, dèiem. “Però quan s’arriba a denunciar, la situació ja ha arribat molt lluny”, precisa la psicòloga, que advoca per posar mesures molt abans. Com aquesta figura dels mediadors entre iguals.  Es trien alumnes, generalment s’hi presten més les noies, que esdevenen observadors imparcials i, en detectar algun problema, insten un diàleg per mirar de solucionar la situació. “Goso dir que implementar de forma generalitzada protocols com aquest serviria de molt”, conclou la psicòloga.