Esperpèntica, un xic cruel, la història que relaten diferents persones relacionades amb l’Ateneu Alt Urgell. Segons aquests testimonis, els responsables de l’entitat haurien decidit instal·lar càmeres de videovigilància per trobar els autors d’una sèrie de furts. Unes càmeres que, es temen, haurien enregistrat en moments tan delicats com les assemblees de Suport Mutu, on persones que travessen situacions delicades exposen la seva problemàtica en un entorn que, esperen, els assegura la confidència.
Quina explicació, rèplica, contraargumentació davant dels fets aporten des de l'entitat? Es limiten a respondre a una extensa bateria de preguntes, encaminades a aclarir els fets, dient que: "Les qüestions relatives a l'activitat interna de l'Ateneu es tracten únicament amb els membres de l'entitat que tenen la condició de sòcies. Salut i Ateneu!" No aclareixen els fets, però tampoc no els desmenteixen.
El que relaten persones que es van sentir afectades per aquesta situació és que durant cert període de temps haurien faltat diners dels pots en què es recullen aportacions per a diferents causes. Els furts s'haurien produït coincidint amb les assemblees de la Xarxa Suport Mutu, raó per la qual la decisió dels responsables de l'Ateneu va ser instal·lar sistemes d'enregistrament. No explica l'entitat per què, coneixedors d'aquesta situació, no van optar per un altre camí, el de retirar els diners de la vista i evitar que ningú hi posés la mà. Les seves preferències, segons es desprèn del relat fet per testimonis, van ser més posar-ne un parany que prevenir el problema.
Naturalment, i d'això es queixen algunes de les persones que participaven en aquelles trobades, ningú no va advertir que en aquells moments estaven sent gravats, ni de paraula ni amb cap cartell a la vista avisant sobre la mesura. D'aquesta manera, es temen els testimonis, s'hauria arribat a gravar reunions on es parlava de pobresa, salut, addiccions o serveis socials; moments en què hi havia persones explicant situacions personals o familiars delicades.
Tot i que l'Ateneu no explica com es van utilitzar aquests enregistraments, els haurien servit per caçar a qui havia estat sostraient aquestes quantitats de diners de les guardioles. Es tractaria d'algú afectat per un estat de pobresa tal que en alguna ocasió havia hagut d'adreçar-se a Càritas –acompanyat precisament per voluntaris de Suport Mutu– per obtenir els diners necessaris per desplaçar-se a Lleida i poder efectuar els tràmits administratius relacionats amb una pensió. D'aquests previsiblement minsos ingressos estaria actualment abonant a l'Ateneu, sempre segons relaten testimonis dels fets, quantitats amb les quals retornar els diners que hauria extret dels pots, després d'haver estat denunciat i portat a judici.
Atès que els responsables de l'entitat social van optar per canalitzar la situació per la via policial i judicial, i atesa la filosofia que presumptament acompanya l'Ateneu, queden sobre la taula preguntes com per què no van proposar una mediació? Per què no van buscar una resposta comunitària? Per què no van parlar primer amb les persones afectades?
