Paquita Mandicó va néixer el 2 de setembre del 1924, a cal Ton de Borró de Canillo. Va estudiar l’ensenyament primari amb Madame Pla fins que va obtenir el certificat. Després va ingressar a l’École Supérieure de Jeunes Filles de Prada de Conflent, on va coincidir amb la Lolita Mas de ca l’Oros d’Encamp. 

Amb els diplomes necessaris, el prefecte dels Pirineus Orientals la va nomenar mestra a l’escola francesa de Sant Julià de Lòria, on va començar a ensenyar l’1 d’octubre del 1941 i durant 38 anys. Va ser el cònsol major lauredià, Climent Travesset, qui va acompanyar la mestra a la seva primera classe. Aleshores el curs s’iniciava el primer d’octubre i acabava el 13 de juliol. Hi havia tres dies de vacances per Tots Sants, deu per Nadal i una quinzena per Pasqua. El maig del 1947 es va casar a Montpeller amb l’exiliat i refugiat polític de la guerra civil espanyola, Miquel Martí Reverter, nascut a Amer (Girona) i a partir de llavors va ser anomenada Madame Martí. La parella s’havia conegut a l’Hotel Pol de Sant Julià de Lòria.  A finals del 1948 va néixer el seu fill, Jaume, exconseller general i expresident del Comitè Olímpic Andorrà (COA). 

La seva dedicació a la docència va deixar una empremta inesborrable en la memòria dels alumnes amb l’aplicació, als anys seixanta, el mètode d’ensenyament Freinet. Cada classe era una cooperativa d’organització i de treball amb els diferents tallers: impremta, pintura, fitxers de gramàtica o biblioteca. 

Per ella, l’escola havia de ser oberta a la vida, havia de preparar per la vida i respondre a les necessitats individuals, socials, tècniques i morals de la vida del poble. Preparava els alumnes pel Certificat d’Études Primaires Élémentaires amb molt rigor, tot compartint el seu amor per la poesia. A classe, s’imprimia un diari amb una impremta artesanal. Els alumnes redactaven els textos creant el diari amb les mestres. A la classe de Mme. Martí s’anomenava L’isard, i Engolasters, a la de Mme. Batlle. Es tractava de textos escrits en català per tal d’estimular els infants i que perfeccionessin la llengua materna. Les dues andorranes van formar un equip pedagògic durant 17 anys.

Però al mateix, temps, es va implicar a fons per aconseguir el vot femení juntament amb Angelina Mas Joaniquet, Maria Molné Armengol, Bonaventura Coma Riba, Concepció Naudí Areny, Joaquima Calvó Santuré, Montserrat Jordana Fiter, Joana Cerdà Cabanes i Carmen Noguer Enríquez.

El passat 30 d’abril Mas i Molné i les altres set, a títol pòstum van rebre la condecoració de l’Ordre de Carlemany per la seva destacada contribució a favor de l’accés universal als drets polítics i civils de les dones del país. L’acte va coincidir amb la decisió  amb la commemoració del 54è aniversari del primer cop que les dones van exercir el dret a vot, el 14 d’abril del 1971. El cap de Govern, Xavier Espot, va afirmar que les homenatjades “van iniciar una revolució per trencar els límits d’una societat massa patriarcal”.

Aquest grup va aconseguir recollir l’any 1968 378 signatures d’andorranes. No obstant això, el dret a ser elegides no es va reconèixer fins al 24 de maig del 1974, després d’una moció presentada per Òscar Ribas i Jaume Bartumeu.

Premi Àgora
Paquita Mandicó va viure a Sant Julià de Lòria en un xalet a la carretera de Nagol i va morir el 13 de març del 2016 als 92 anys. L’any 2010 havia rebut el Premi Àgora juntament amb Bonaventura Adellach i mossèn Ramon de Canillo. Ara la mostra Dones clau per a la història d’Andorra tornarà a posar en valor la tasca de persones com Paquita Mandicó, Madame Martí, que van ser protagonistes en la conquesta dels drets polítics i socials, amb una atenció especial al moviment sufragista al Principat.
La mostra, reuneix obres de diverses creadores andorranes: Montserrat Altimiras, Mònica Armengol, Joana Baygual, Mercè Ciaurriz, Naiara Escabias, Maite Luque, Neus Mola, Núria Morcilla i Gemma Piera. Anteriorment s’ha pogut visitar en altres parròquies. Fins avui es pot visitar al centre cultural La Llacuna d’Andorra la Vella. És un homenatge a totes aquestes dones andorranes que, des de temps immemorials, han lluitat perquè les noves generacions tinguin més drets que elles i on Paquita Mandicó va tenir un doble paper: el de sufragista i el d’educadora en una escola de la vida.