El ministeri de Medi Ambient, Agricultura i Ramaderia ja fa temps que treballa en una nova llei de l’aigua. La vigent data del 1985 i “en quatre dècades ha canviat tot tant” que fa que el text “d’alguna manera ha quedat, no obsolet, però sí desfasat”, reconeixia el ministre, Guillem Casal, que avança que trametrà als comuns i als grups parlamentaris un esborrany de la nova llei a principis de novembre.
La idea és que es pugui aprovar durant el primer semestre del 2026, i es vol que quan el text entri a tràmit parlamentari els consellers “ja l’hagin pogut assimilar, preguntar i adaptar”. Igual amb els comuns, amb qui el treball és imprescindible, ja que l’aigua és una competència compartida. O com a mínim en molts casos “hi ha competències compartides”, sigui amb l’aigua directament o amb la gestió de certs aspectes concrets que s’hi lliguen. “Actualment tenim una situació que ni el contingut, l’aigua, ni el continent, la llera del riu o el fons de l’estany o del llac, sabem de qui és”, exposa Casal.
En aquest sentit, el treball amb les administracions comunals és per “si som capaços en algun cas de definir de qui és concretament el recurs o l’espai on està ubicat”, i si no hi ha acord, “sempre hi pot haver un sistema de doble autorització o doble intervenció de les dues administracions”, assenyala el titular de Medi Ambient. De fet, afirma que “hem de treballar amb aquesta situació de doble autorització. Així és com estem elaborant el text”, explica, tot afegint que “no és perquè el Govern tingui una visió més estatal i el Comú una més local que un està per sobre de l’altre”.
El que sí que dirà la llei és que el recurs de l’aigua “com a mínim és un bé de domini públic” que segons Casal ja “és un pas important” tenint en compte que “hi ha la concepció encara que hi ha aigua privada al país”.
Més enllà de la titularitat, la regulació de cada riu o llac en concret haurà de venir a través de “figures de protecció del territori”, siguin parcs naturals nacionals o parroquials, reserves o monuments naturals. Així és com es fa a d’altres països, i de fet per això es va escollir el territori entre la Vall de Sorteny i la zona del Maià per fer el primer parc natural nacional, per les seves reserves hídriques: “té l’estany més gran d’Andorra, que és el de Juclar, però en té molts més”. Així doncs, la llei de l’aigua anirà “molt més enllà de definir si ens podrem banyar o no en un llac concret”, encara que “ens ho podrà facilitar d’alguna manera”, però serà “l’aplicació real de figures de protecció que ho poden prohibir en aquell territori en concret”.
El text té en compte el context de canvi climàtic i la possibilitat que en determinades situacions hi haurà menys disponibilitat de recurs i per tant preveurà la possibilitat de decretar mesures de resposta quan es donin dites situacions.
