Constitueix amb diferència la principal preocupació per al 70% de la població, i al 40% l’afecta personalment.

No era cap secret ni podia constituir cap sorpresa, perquè qualsevol que visqui de lloguer o tingui un parent, amic o conegut en aquesta situació haurà pogut constatar l’angoixa amb què els inquilins afronten cada curs l’actualització de la renda. De moment, intervinguda pel Govern. Aquest curs, entre un 2 i un 5%. Però l’any que ve, ja es veurà. Això, ajuntat a la pràctica inexistència d’un mercat de pisos de lloguer per a les rendes mitjanes explica el que l’Observatori del primer semestre del 2023 que l’àrea de Sociologia d’Andorra Recerca i Innovació (ARI) ha presentat avui posa negre sobre blanc: l’habitatge és, amb molta diferència, el principal problema que ara per ara ha d’afrontar el país.

Així ho creuen el 70% dels 745 ciutadans que van respondre l’enquesta, un pessic més que en el segon semestre de l’any passat (64%) i a anys llum de les preocupacions que segueixen en el rànquing, que són els salaris (18%), el trànsit (17%) i el nivell de vida (14%). Encara és més significatiu, segons el coordinador de l’àrea, Joan Micó, el 40% que considera que el preu de l’habitatge és un problema que l’afecta personalment. És a dir, que li ha començat a veure les orelles al llop i observa amb temor el que pugui passar quan el Govern descongeli els preus del lloguer, venci el contracte en vigor i les rendes s’actualitzin a preus de mercat. Com recorda Micó, fa dos anys només el 13% dels enquestats creia que l’encariment de l’habitatge li tocava la cartera. Aquesta xifra s’ha triplicat, i segons l’última onada de l’Observatori, gairebé un de cada dos ciutadans viu amb l’ai del lloguer al cor. L’habitatge ha deixat de ser un problema, i s’ha convertit en el problema. I quan un problema afecta la meitat dels ciutadans ens trobem davant d’una qüestió d’Estat.

L’aparent contradicció que reflecteix l’Observatori és que aquesta alarma que el ciutadà percep en l’habitatge és compatible amb cert optimisme quant a la situació econòmica, tant general com personal. Prop d’un 40% dels enquestats considera que el moment econòmic del país és bo o molt bo, vuit punts més que el semestre passat, i una xifra similar la defineix com a regular. Tan sols el 20% creu que és dolent o molt dolent. Les percepcions encara són més positives quan es traslladen a l’àmbit personal: la situació és bona o molt bona per a la meitat de la població, regular per al 40% i tan sols el 9% la qualifica de dolenta o molt dolenta. Això no treu que un de cada tres enquestats admeti “dificultats” per arribar a fi de mes.

Com es concilien dades tan contradictòries? Segons Micó, l’enquesta va tenir lloc a l’abril, després de l’increment del salari ponderat amb l’IPC, en un percentatge que podia enfilar-se fins al 7,1% segons els casos, i això explicaria el descens sensible dels salaris dintre de l’ordre de preocupacions ciutadanes, contra el que el mateix ARI pronosticava. També hi poden haver influït, diu, el bon moment del turisme, la plena ocupació de fet que viu el mercat laboral i també el que anomena certa normalització de la precarització: “Situacions que anys enrere hauríem considerat completament anòmales, com ara compartir pis als 40 anys, ara comencen a semblar-nos tolerables”.

L’anàlisi del moment econòmic es completa amb les molt suculentes preguntes sobre la situació material dels ciutadans: el 17% de les llars admeten que no poden mantenir el pis a la temperatura adequada. Que passa fred, vaja. Més que mai, perquè el 2018 eren el 12%, i el 2016, el 8%. Un de cada quatre enquestats no pot marxar ni una setmana de vacances (és clar que el 2018 eren el 40%), una de cada tres no podria fer front a una despesa extraordinària de 1.050 euros –posem que fallen a la vegada la rentadora i la nevera– i el 7% no es pot permetre el luxe de menjar peix o carn cada dos dies.