El futur (i confiem que ho sigui) hospital comarcal de la Seu està al centre del debat. Però el debat públic sembla més centrat en  la carcassa, en el continent, que en el contingut, que és l’autèntic quid de la qüestió. Joan Aixàs, amb experiència en gestió hospitalària, ressituava el tema allà on toca amb un article publicat a ‘Viure als Pirineus’. Continua aquí la seva argumentació. 

Parlem sense parar del continent, però i el contingut?
Hi va haver unes reunions a l’Ajuntament, amb una colla de gent que tenen interès en la configuració d’aquest projecte. Això va començar l’any 2022, amb una taula sanitària, i allà ens vam veure un parell de vegades. Després ens van oferir l’anàlisi d’un pla funcional que venia fet per una empresa externa contractada per l’Ajuntament i a partir d’aquí...

Li fa el pes, encarregar fora el que podem decidir aquí?
Bé, sí, sí, això ho he dit, amb tots els respectes per part meva cap a la gent que lidera aquest projecte. Sí, és veritat, jo penso que la metodologia per iniciar un projecte tan important com aquest hauria de ser diferent. Hauríem de començar pel capital humà, el capital humà actual de l’empresa, que té experiència i té ganes de dir el que pensa. No treu que si d’un grup surt la necessitat de contractar una empresa especialitzada de gestió, no treu l’altra. És una qüestió de mètode. 

Començant per la patata calenta de la gestió.
Els polítics hi tindran molt a dir. Hi ha tres possibilitats que s’estan estudiant,  però que jo sàpiga no s’ha concretat en cap d’elles.  Una possibilitat és continuar igual que ara amb un patronat d’aquí, de la zona.

Sense el Bisbat.
Exactament, pel tema de l’avortament, que és un altre meló. La segona és externalitzar la gestió d’una empresa parapública que ja està funcionant, a l’Hospital de Tremp, a l’Hospital de Santa Maria, i que sembla ser que va posar com a condició sanejar l’economia del centre de la Seu per fer-se càrrec de la gestió.

Ja de facto...
Sí, ja pràcticament està portant la gerència de l’hospital, perquè és la mateixa gerència de Tremp. La tercera via suposa un pas més endavant: demanar la gestió per part de l’ICS, l’Institut Català de Salut. Està un graó per sota del Servei Català de Salut, és a dir, és una empresa que dona serveis sanitaris al Servei Català de Salut, amb altres proveïdors externs, amb els quals va renegociant activitat, per patologies.

És el nostre cas.
Ha sigut un problema per als hospitals, com el de la Seu, perquè s’ha hagut d’anar renegociant el conveni amb el Servei Català de Salut, per patologies. És a dir, et compro tantes pomes, tantes peres... posem el nom de patologies, perquè m’interessa cobrir aquestes patologies. Això suposa fer una revisió constant i al mateix temps una acreditació de l’hospital. 

Per al pacient.
L’afecta perquè si aquella institució té permís per posar 15 pròtesis de maluc, quan en posi 17 hi perdrà diners. I això suposa que el pacient s’espera o marxa a un altre hospital. A banda, s’ha de negociar també la complexitat de la malaltia que es tracti, per exemple un infart es considera molt complexa i s’ha de derivar.

És el moment d’avaluar-ho.
Evidentment, s’hauria de redefinir el catàleg de complexitats perquè parlant d’un hospital nou, la gestió nova, uns professionals potser amb una oferta més gran, així que a banda del tema arquitectònic, estructural i d’edifici, s’ha de fer aquest estudi de capacitat resolutiva del centre. És a dir, ¿hem de cobrir un expedient polític o hem de cobrir una oferta assistencial d’una comarca? 

Això ens preguntem molts. 
El tema de les derivacions també és un tema molt actual. La gent ha notat que els últims anys les derivacions han anat augmentant i han anat augmentant per dos motius. Primer perquè l’hospital de referència és més gran. I l’altre és que els mateixos professionals que treballen a l’Arnau de Vilanova en algun cas es traslladen aquí i demanen exploracions complementàries que no es poden fer aquí, sinó que s’han de fer allà. 

Els pacients, amunt i avall.
Hem de ser valents i mirar de rebaixar les derivacions. D’altra banda, la tecnologia augmenta cada dia per fer una intervenció quirúrgica o per fer un diagnòstic o per fer un tractament. Això fa que tingui un preu molt alt i això fa que només la puguin disposar i per tant la conclusió del sil·logisme seria que els hospitals petits han de fer una tria i derivar.

El peix que es mossega la cua. Què fem?
Aquesta és l’estètica que jo com a exdirectiu de l’hospital i treballador de l’hospital crec que s’ha de revertir. Com? La proposta és primer fer una definició de catàleg. I segon, la gestió hauria de portar la mateixa gorra aquí que a l’hospital de referència, és a dir, la de l’Institut Català de la Salut. Estaríem treballant de la mateixa empresa. Els professionals tindrien molta més capacitat de moure’s sense haver de fer contractacions. L’hospital de referència hauria de ser responsable de l’acreditació dels professionals de l’hospital petit, igual que ho és dels seus professionals. Hauria de ser referent en la formació. Vol dir treballar en xarxa, xarxa sanitària, que la gent, tots, portin la gorra del mateix color i treballin en xarxa. 

Ens han explicat que l’ICS no ho vol acceptar. 
L’ICS no agrega hospitals, ens diuen. Però al Delta de l’Ebre ho va fer. Per què? Doncs perquè ho van demanar amb molta força, adduint les seves singularitats. És que potser aquí no som singulars? 

Pel que fa als acords amb Andorra?
Llarg i complex. Però una cosa apuntaré: l’UCI de l’Hospital de Meritxell ja ha d’atendre una població que no para de créixer. Si no tens el tema resolt a casa, no és prudent haver-te de cuidar dels problemes dels veïns.