L’estudi de l’arquitectura de la Seu d’Urgell al segle XX és una assignatura que encara està per desenvolupar amb profunditat. Cert que coneixem alguns noms, com ara Calixte Freixa, mestre de cases i tècnic del bisbat d’Urgell, aquest més del segle XIX que del XX, Josep Maria Brugal, autor dels projectes de cal Molines i de l’església de Santa Magdalena, entre altres, i Joan Bergós, conegut per tot un seguit de plasmacions arquitectòniques molt significatives per la Seu i rodalies. De tots ells, amb prou feines coneixem la seva vida, la seva trajectòria professional i la totalitat de les obres en les quals van participar. Dels tres arquitectes esmentats –cap dels quals no té un carrer dedicat a la Seu, cosa molt significativa– potser el més conegut és Joan Bergós, autor del pla d’ordenació urbana que va guiar les primeres passes de l’eixample de la Seu a partir dels anys 30. Avui parlarem, però, d’una plasmació seva molt poc coneguda que ens parla de l’arquitectura funerària, modalitat constructiva tampoc gaire estudiada en aquestes latituds.

Ens hem de traslladar al cementiri d’Alàs, a tres-cents metres sortint de la part alta de la població en direcció al serrat de les Peces. Entre files de nínxols de caràcter més aviat seriat, hi ha un petit mausoleu familiar, construït l’any 1927 per l’esmentat arquitecte Joan Bergós, que era aleshores una estrella ascendent en l’àmbit de la construcció i la planificació urbanística de la Seu. El mausoleu en qüestió havia d’acollir les restes d’Antoni Secases, veí d’Alàs i conegut seu.

El mausoleu d’Antoni Secases, perfectament conservat encara en l’actualitat, presenta una estructura de planta rectangular, amb parament de pedra de disposició irregular unit amb morter de calç, que incorpora dos nínxols disposats en sentit vertical i que es cobreix amb un llosat de doble vessant que acull, culminant la part frontal, un frontó triangular amb un motiu floral fet a base de petits còdols de colors. L’estructura s’adossa per la part del darrere a un mur de pedra recobert de ciment, que simula una rocalla culminada per una gran creu llatina, situada per sobre d’una cartel·la amb el nom i la data de traspàs d’Antoni Secases, i un àngel d’aquest mateix material assegut a un costat, capcot, en actitud meditativa. Un breu espai enjardinat a banda i banda de l’estructura, delimitat per dos pilars, completen un conjunt que, avui dia, és una de les obres menys conegudes de l’arquitecte Bergós.

Joan Bergós i Massó (Lleida, 1894) i format a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, fou un arquitecte molt vinculat amb la Seu durant els anys 20 i 30 del segle XX. Va evolucionar d’un modernisme inicial, influït, entre altres, per la seva coneixença i amistat amb Antoni Gaudí, cap a un noucentisme més auster i allunyat dels artificis de l’estil modernista. Havent començat la carrera professional a la seva Lleida natal, ben aviat començà a treballar en terres urgellenques, amb un primer encàrrec per dissenyar l’escorxador municipal de la Seu d’Urgell, actual Centre Cívic l’Escorxador, projectat l’any 1924 per encàrrec de l’Ajuntament. I el mateix 1927, any en què traspassà Secases, elaborava, també per encàrrec municipal, el Pla d’Eixample de la Seu, el segon de la província de Lleida, després del de la capital. Igualment, seria l’artífex de cal Moncasi i de la pèrgola de l’hotel Andria, entre moltes altres obres a la capital comarcal i rodalies.

Quant al petit mausoleu d’Alàs, fou projectat per acollir les despulles d’una persona amb una història particular. Antoni Secases i Pagès, originari de cal Rajoler d’Alàs, era un emigrant que havia fet fortuna a Amèrica. En el viatge de tornada a la Península, el seu vaixell va ser sorprès per una forta tempesta al mig de l’Atlàntic. Tement per la seva vida, Antoni Secases va fer vot solemne d’erigir una ermita dedicada a sant Antoni de Pàdua, el propi de la seva onomàstica, si arribava sa i estalvi a Alàs.

Antoni Secases i Pagès va sobreviure a la tempesta i va arribar finalment a Alàs, però va morir de forma prematura l’11 de juny de 1927, abans de poder complir el seu vot. Amb tot, va destinar al seu testament una quantitat per construir una ermita dedicada a sant Antoni, tal com havia promès. Una ermita que fou projectada també per Joan Bergós, el mateix que havia dissenyat anys abans el mausoleu de l’indià. L’ermita fou construïda al capdamunt d’un tossal pròxim a Alàs, on confluïa aquest terme amb els de Cerc i la Seu. Un indret que fins aleshores s’havia conegut com a tossal de Miralles i, més antigament, com a Porredon, que derivava al seu temps de Puig-Rodó, un nom molt apropiat per la fesomia del turó. L’ermita de Sant Antoni del Tossal fou solemnement consagrada pel bisbe Justí Guitart el 13 de juny de 1931, el dia que feia 700 anys justos de la mort de sant Antoni de Pàdua, i esdevindria a partir d’aleshores un veritable referent paisatgístic de la plana de l’Urgellet.