Cinc dones. Cada una amb la seva manera de fer i d’entendre la vida, però totes elles amb un punt comú: els preocupa i estimen Andorra. Per aquest motiu es dediquen activament a la política i se sobreposen, amb més o menys encerts, a les adversitats. De fet, de les cinc, dues han patit algun revés professional durant l’última legislatura que lluny de fer-les rendir, els ha servit per empènyer amb més força les seves conviccions.
I si una ha destacat per damunt de la resta és Carine Montaner, que amb les seves sortides de to, gairebé sempre massa estrafolàries, ha escandalitzat un parlament molt poc acostumat, precisament, a les sortides de to i ha protagonitzat intensos debats de barra de bar. Ahir, en una taula rodona organitzada per l’Associació de Dones (ADA), sota el lema Dona i política, Montaner va explicar que l’objectiu de la seva candidatura a cap de Govern, amb la formació que ella mateixa ha creat recentment, Andorra Endavant, és “canviar les coses”. Però no només en aspectes purament ideològics, sinó també des d’un vessant social en què la conciliació familiar permeti les dones ocupar-se de casa i del país a parts iguals. Per aquest motiu, va assegurar, la seva llista està composta majoritàriament per “dones valentes amb moltes ganes de lluitar” i que han superat aquelles pors que tradicionalment han fet que el gènere femení s’infravalorés. “Avui dia les dones tenim les nostres pròpies titulacions, tenim experiència i som capaces d’ocupar qualsevol càrrec”, va clamar la líder laurediana. I tot anava bé fins que va deixar anar que la solució a la desigualtat depèn d’educar més i millor les nenes –dels nens no va dir res– i donar-los la confiança perquè desenvolupin les mateixes capacitats que els seus companys.
Una altra que últimament s’ha hagut de treure les castanyes del foc, i ha aconseguit primer crear un partit, Acció, i després encapçalar una llista nacional, és Judith Pallarés, que després de perdre contra tot pronòstic contra un flamant Josep Maria Cabanes, que “va aparèixer del no-res” –cita textual– per liderar Liberals, ha dut a terme una escissió que ha capgirat el panorama polític. Pallarés, que va començar molt jove i en un entorn molt “plural”, va recordar que la primera vegada que va anar al comitè parroquial de la Massana fa 21 anys hi havia 30 homes i només dues dones. “El fet de ser dona va provocar que pogués accedir a una llista i, a partir d’aquí, vaig anar guanyant visibilitat”, va manifestar, tot puntualitzant que per tot plegat és fonamental “ser-hi, però no hi som prou”.
Una situació molt similar a la de l’excònsol major d’Andorra la Vella Conxita Marsol, que va admetre que “mai he tingut problemes per ser dona, ni he tingut cap limitació ni m’he sentit discriminada”. Ara bé, també va posar de manifest que “em van venir a buscar” per ser dona i aportar una visió “d’equitat” que, va afirmar, s’ha mantingut els últims anys i “ens ha convertit en un model per a altres països”.
Després hi era la cònsol menor d’Ordino, Eva Choy, que tot i haver-se dedicat al món de la ciència en un entorn absolutament masculí, sembla no conèixer les adversitats que s’hi poden trobar les noies. “Si jo ho he fet és perquè es pot fer”, va apuntar, potser sense tenir en compte la importància dels referents, que femenins i en ciència justament són els grans oblidats de la història. D’aquesta manera, va fer valdre en diverses ocasions que assolir determinades fites, com el lideratge o el sistema de quotes, del qual es va mostrar totalment en contra –com Montaner i Marsol–, no depèn del gènere, sinó de la “personalitat” de cadascú: “Discrepo perquè crec en el potencial de les persones. En certs moments les quotes garanteixen que hi hagi dones, però obligar no cal. Hem de respectar la lliure elecció de tothom”, va dir.
Una opinió que la socialdemòcrata Judith Salazar va descartar sense embuts, com a mínim, mentre “no hi hagi equilibri”. A més, va indicar que la meritocràcia no està renyida amb la paritat i que no es tracta de posar “una dona inútil perquè toca posar una dona”, sinó buscar “la que sigui millor”. “Tenim la generació de dones més ben preparades de la història, però els alts càrrecs encara els continuen ocupant ells. Per què?”, es va preguntar alhora que va assumir que “a vegades ni nosaltres mateixes confiem en les nostres capacitats ni permeten que altres dones avancin”. Tot i aquesta dosi de realisme, Salazar es va congratular de no haver estat mai menystinguda per raó de sexe, malgrat que sí que ha conegut “rols de poder mal entesos que han fregat l’assetjament”.
Al principi dèiem que el nexe d’unió entre aquestes cinc dones era la política. Pot ser que en tinguin un altre: viuen en una bombolla en què han tingut la sort de no haver patit mai cap discriminació pel simple fet de ser dona.
