La regularització extraordinària de persones migrants ha acabat convertida a la Seu d’Urgell en una operació política de primer ordre per a l’entorn de la CUP. El que va començar com un dispositiu de suport impulsat per l’Esquerra Independentista de l’Alt Urgell –CUP, Endavant i SEPC– ha culminat amb una exhibició pública de resultats a les xarxes de l’Ateneu de l’Alt Urgell: 81 expedients de regularització estudiats, tramitats i seguits; 19 expedients admesos a tràmit; 31 certificats de vulnerabilitat; 20 sol·licituds de cita a Lleida; 15 voluntàries; una sessió informativa inicial i 11 tardes d’atenció presencial. 

La part políticament més delicada és la coincidència entre una estructura militant de tarda i el servei públic que, al mateix territori, tenia encarregada institucionalment la informació, l’orientació i l’assessorament en matèria d’estrangeria. La presència en les imatges de dues tècniques comarcals de Migracions i Ciutadania en el dispositiu polític de l’Ateneu podria convertir l’episodi en molt més que una fotografia incòmoda. Podria situar el cas en el terreny del conflicte d’interessos: professionals que al matí treballen en un servei públic d’immigració i que a la tarda apareixen vinculades a una operació militant.

La llei no impedeix que un treballador públic militi, participi en una entitat o faci voluntariat fora del seu horari laboral. No obstant això l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic exigeix objectivitat, integritat, neutralitat, imparcialitat, confidencialitat i dedicació al servei públic, i obliga els empleats públics a abstenir-se d’activitats que puguin generar conflictes d’interès amb el seu lloc.  

La Llei 53/1984 d’incompatibilitats és encara més explícita. El personal al servei de les administracions no pot exercir activitats privades relacionades directament amb les que desenvolupa el departament on està destinat, i la prohibició inclou especialment les activitats professionals prestades a persones a qui estigui obligat a atendre en el seu lloc públic. 

El cas seria escandalosament evident si en lloc d’un espai militant hi hagués una gestoria privada. Una tècnica pública que al matí atén persones migrants en una administració i a la tarda les rep en una gestoria pròpia per tramitar-los papers seria un cas de manual. Aquí no hi ha un benefici econòmic visible, però sí un rendiment polític. 

El benefici polític no passa per caixa, però pot ser igualment rendible. Dona presència territorial, legitimitat moral, adhesió comunitària, base social i propaganda. La CUP i el seu entorn han convertit una necessitat administrativa de persones en situació fràgil en una demostració de força militant.

El punt on es pot plantejar la pregunta més sensible és la protecció de dades. Els expedients d’estrangeria incorporen passaports, NIE, domicilis, padrons, antecedents, situacions familiars, laborals i socials, i eventuals informes de vulnerabilitat. La normativa exigeix responsable del tractament, finalitat determinada, base jurídica, consentiment inequívoc quan correspongui, minimització de dades, seguretat, traçabilitat i capacitat de demostrar el compliment. El Reial decret 316/2026 exigeix traçabilitat i encàrrecs formals de tractament quan entitats com TRAGSA o Correos intervenen en "tareas de apoyo material o documental". 

Pel que fa al tràmit de vulnerabilitat, segons informació administrativa municipal sobre el procés, s’ha d’acreditar mitjançant certificat d’una autoritat competent, entitats inscrites en el RECEX o serveis socials municipals. Per això, l’exhibició pública de certificats en un cartell militant obliga a aclarir si l’Ateneu només va acompanyar les sol·licituds, si va canalitzar-les cap a organismes competents o si va intervenir en una fase que requeria autoritat, registre o habilitació específica. 

La CUP ha aconseguit una fotografia de campanya molt potent. Volem aquí recordar que la CUP ha mirat cap a una altra banda mentre la matrícula viva, segons dades del Departament d’Educació, es disparava fins als 368 alumnes quan abans es movia al voltant dels 40, un increment del 820% i una multiplicació per nou; mentre famílies senceres arribaven a la Seu. I davant d’això, silenci. Silenci per no incomodar els seus espais de poder, els seus equilibris interns i les seves connexions a les institucions.

Ara, després d’haver callat quan tocava defensar infants i famílies sense focus ni pancarta, volen fer gala de què exactament: de solidaritat, de compromís, de drets humans o simplement de la seva capacitat per convertir la vulnerabilitat en aparador polític?