Diu que a la sortida de l’ofici solemne del patró, Sant Joan Evangelista, l’ossa esperava a la sortida de Sant Joan de Caselles els veïns que havien anat a oir missa –una manera com qualsevol altra de passar llista– i quan començava el ball exercia de mestra de cerimònies: primer treia a ballar una per una totes les noies del poble, i quan havia acabat aquesta dura feina interpel·lava els nois perquè traguessin a la pista les seves veïnes. És fàcil imaginar els nervis que la situació devia generar. Fins que arribaven els caçadors de torn i pelaven el pobre plantígrad. Es veu que això va ser així cada 27 de desembre fins al 1942, quan per algun motiu l’ossa va deixar d’assistir a la festa major dels Vilars i de Caselles. Així que quan aquest dissabte comparegui puntual després de missa assistirem al que podríem dir-ne perfectament una resurrecció. En aquest cas no serà un veí de Canillo disfressat amb pelleringues de xai, sinó la companyia de L’Animal Teatre, que li ha donat una mica de text. Hi haurà també ball, com mana la tradició, i el canvi més significatiu és que la pobra bèstia no cau abatuda a trets. Signe dels temps. El cas és que la de Caselles era una de les dues osses tradicionals de la parròquia; l’altra era la de Canillo. Se sap que va existir, però no quan tenia l’ocurrència d’aparèixer i quan va fer mutis per no tornar mai més. Però el cap de Cultura, Robert Lizarte, diu que aviat resoldrà aquest petit misteri. De moment, la cita és dissabte a Sant Joan, després de missa.
