La intel·ligència artificial ha entrat a les nostres vides a una velocitat difícil d’imaginar fa només uns anys. Escriu textos, resol problemes, resumeix informació, crea imatges, tradueix, proposa idees i respon preguntes en qüestió de segons.
Davant d’aquesta realitat, potser la pregunta ja no és si la IA ha vingut per quedar-se. La pregunta que ens hauríem de fer és una altra: estem preparant els nostres infants i joves per utilitzar-la sense renunciar a raonar, qüestionar i construir un criteri propi?
Durant la infància i l’adolescència, el cervell es troba immers en un extraordinari procés de desenvolupament i aprenentatge. Parlem de neuroplasticitat per referir-nos a la capacitat del cervell de modificar i reorganitzar les seves connexions a partir de les experiències, la pràctica i els aprenentatges.
I això és especialment important quan parlem de tecnologia.
Un infant necessita raonar, equivocar-se, provar, frustrar-se, tornar-ho a intentar, imaginar, construir, preguntar-se per què, buscar alternatives i arribar a conclusions pròpies. Necessita enfrontar-se a una pregunta sense tenir sempre una resposta immediata. Necessita experimentar què passa quan alguna cosa no surt a la primera i buscar una altra manera de resoldre-la.
És a través d’aquestes experiències que es van desenvolupant capacitats fonamentals com l’atenció, la memòria, el raonament, la planificació, la creativitat, la resolució de problemes i el pensament crític.
Aquest procés necessita temps. Però, sobretot, necessita experiències.
Imaginem ara que tenim un Ferrari davant de casa. És una màquina extraordinària: potent, ràpida i capaç de portar-nos molt lluny. Però deixaríem que el nostre fill de vuit anys el conduís simplement perquè el vehicle és capaç d’anar molt de pressa?
Evidentment, no.
No perquè el Ferrari sigui dolent, sinó perquè un infant de vuit anys encara no ha desenvolupat les capacitats, els coneixements i l’experiència necessaris per posar-se al volant. Primer haurà de créixer, adquirir habilitats, comprendre les normes, anticipar riscos, prendre decisions i assumir progressivament més autonomia. La potència de l’eina no substitueix la capacitat de qui la utilitza. Amb la intel·ligència artificial hauríem de plantejar-nos alguna cosa semblant.
una eina extraordinària
La IA pot ser una eina extraordinària per aprendre, investigar, crear i treballar. Pot ampliar possibilitats que fins fa molt poc semblaven inimaginables. El repte apareix quan una eina capaç de resoldre en segons determinades tasques comença a substituir processos cognitius que un cervell en desenvolupament encara necessita exercitar.
Si davant d’una pregunta obtenim immediatament la resposta, si davant d’un problema deixem que una eina el resolgui abans d’haver intentat comprendre’l, o si davant d’una pàgina en blanc generem un text sense haver construït prèviament una idea pròpia, podem acabar confonent obtenir una resposta amb haver après.
I no és el mateix.
Aprendre implica relacionar informació, formular preguntes, contrastar, equivocar-se, rectificar, argumentar i arribar a conclusions. Precisament per això, una resposta correcta no sempre és sinònim d’un aprenentatge real.
Aquest és, probablement, un dels grans reptes que la intel·ligència artificial planteja a famílies, professionals i sistemes educatius: no només decidir quan poden utilitzar-la els infants i adolescents, sinó també per a què, de quina manera i en quin moment del seu desenvolupament.
I aquí el debat va molt més enllà de la IA.
Quan parlem de pantalles, sovint centrem la conversa en el temps: quantes hores, quants minuts, a quina edat o fins a quina hora del vespre. Són preguntes importants, però no són les úniques. També hauríem de preguntar-nos què fan amb aquella pantalla, què estan deixant de fer mentre la utilitzen i quins processos estan delegant en la tecnologia.
Aquesta és també una de les reflexions que m’ha portat a elaborar Toca parlar de pantalles, una guia sobre l’ús saludable de les pantalles adreçada a famílies i professionals. Una proposta que neix de la necessitat d’anar més enllà de les prohibicions, els límits o les hores de connexió, per parlar també d’acompanyament, desenvolupament, prevenció i criteri.
Perquè educar en l’ús de la tecnologia no consisteix únicament a decidir quant de temps hi poden accedir. També significa ajudar infants i adolescents a comprendre-la, relacionar-s’hi i adquirir progressivament les eines que els permetran utilitzar-la de manera autònoma, crítica i saludable.
No es tracta d’educar infants al marge de la tecnologia. Seria poc realista i probablement tampoc seria desitjable. Es tracta d’acompanyar-los perquè aprenguin a conviure amb eines cada vegada més potents sense delegar-hi allò que necessiten construir per arribar a ser autònoms: la capacitat de raonar, qüestionar, decidir i desenvolupar un criteri propi.
La intel·ligència artificial no hauria de substituir aquestes capacitats. Hauria d’arribar quan aquestes capacitats ja s’estan construint i convertir-se, progressivament, en una eina al seu servei.
Potser el gran repte educatiu dels pròxims anys no serà ensenyar els nostres fills a utilitzar la intel·ligència artificial. Probablement aprendran a fer-ho molt abans del que imaginem.
El veritable repte serà que, quan els posem al volant d’aquest Ferrari, no només sàpiguen com fer-lo funcionar, sinó que tinguin criteri per decidir cap a on volen anar, per què i quan és millor no accelerar.
