El Centre de Formació Professional d'Aixovall ha estat l'escenari, aquest dissabte, de la primera Jornada TDAH a Andorra, que ha portat per títol Viure i conviure amb un TDAH.
La presidenta d'Albatros, Anna Porquet, ha assenyalat que s'han 'animat a ampliar l'oferta' vista la 'bona acceptació' de les anteriors activitats organitzades per l'associació. La jornada ha començat amb un seminari dirigit als docents en què, segons Porquet, la sala ha estat 'plena a vessar, amb gent que s'ha quedat fora per manca de plaça'. A la tarda ha estat el torn de les conferències dirigides a les famílies, ja que, tal com ha dit una de les ponents, la presidenta de la Federació Catalana d'Associacions de TDAH, Elena O'Callaghan, 'els pares, no només han d'estar informats, sinó que s'han de formar'.
Porquet, ha assegurat que 'lluny de buscar culpables' volen 'trobar còmplices', un missatge que han volgut transmetre als educadors en el seminari del matí, per fer-los partíceps de la voluntat dels pares, com a 'receptors de les frustracions i la dificultat innata' dels fills amb TDAH, de canviar aquesta realitat. En aquesta línia, Elena O'Callaghan ha expressat que 'hi ha d'haver una sensibilització social, atès que 'és una discapacitat invisible i, per tant, només se'n veuen les manifestacions i es pot confondre amb un nen malcriat que no li han sabut posar límits'.
O'Callaghan ha sentenciat que 'es diu que els nens neixen amb un pa sota el braç, però algú va perdre el manual d'instruccions pel camí'. Per tant, la formació dels pares és molt important, i han d'aprendre 'a mantenir la serenitat'. De fet, segons O'Callaghan, 'els pares, quan arriben a una associació, arriben desesperats'. Però han de saber que 'no poden ajudar els seus fills si ells no se senten bé' i que 'si tenen angoixa o depressió ho transmetran al seu fill. Un TDAH necessita un entorn afectiu estructurat i segur, motiu pel qual els pares no han de perdre el sentit de l'humor i 'han de ser creatius fins i tot quan castiguen'. I també han d'aprendre a comunicar-se amb els seus fills, 'si no, arriben a l'adolescència i la cosa està ben perduda'. Aquest transtorn continua en l'edat adulta, però l'afectat pot crear mecanismes de compensació que l'ajudin a viure amb normalitat.
