Tot s’ha fet segons el procediment establert. Sense saltar-se ni una coma i sense saber qui era l’adjudicatària. I és aquí on rau un dels quids de la qüestió. Almenys ella ho percep així. No només per a ella, sinó per a qualsevol persona sola i gran a la qual li toqui un dels pisos foscos que semblen “zulos” de Ribasol, del parc públic de lloguer a preu assequible. El que li ha passat, ha pogut succeir a d’altres, i per això en vol deixar constància, amb la mateixa anonimització que s’aplica al sorteig dels pisos. Ara bé, darrere d’uns números hi ha persones amb una història, com expressa ella mateixa, i ara que està tan de moda això de l’arrelament, el seu n’és un cas clar, amb 40 anys vivint i treballant al país. I la seva és la història potser de qui llegeix això en primera persona perquè li ha passat o coneix algú altre que s’ha trobat igual.

És una jubilada de 70 anys, dona gran, amb una pensió que no arriba als 500 euros i amb un lloguer a satisfer de més de 1.000. Els fills han anat marxat de la llar on ha passat els darrers 20 anys de la seva vida i clar, no pot pagar aquest lloguer. I no ho pot fer per dos motius bàsics: darrerament li han apujat la renda i amb la jubilació que té es fa impossible. Així les coses, sol·licita un pis de lloguer a preu assequible del parc públic, s’inscriu al registre, se li atorga un pis de Ribasol i aquest mateix dilluns la citen per veure’l. Quan hi arriba i li obren la porta, li cau el món a sobre. “La sorpresa va ser que semblava una presó”. Segons la seva descripció, “sense llum i un porta al fons que dona a tres parets de ciment”. I continua: “No entra ni llum, ni sol, s’hi ha d’estar amb el llum elèctric tot el dia. És fred i humit”.

Es queda “en xoc”, continua, i quan comenta als dos tècnics de l’Institut de l’Habitatge que l’atenen que “no puc viure aquí, és depriment per a una persona de 70 anys”, se li respon que tingui en compte que pagarà 430 euros. “Com salvant-me la vida”, diu. “Per educació”, els explica que “porto 40 anys al país treballant molt i la meva salut mental és el primer”. I sap de què parla. 

Ara té fins al proper 25 de juny per dir que sí i signar el contracte o bé rebutjar-lo. Si es decideix pel segon haurà d’esperar un any a poder entrar en una nova convocatòria. Demana si no hi ha una alternativa i si es té en compte el perfil de la persona i rep per resposta que cada expedient té un número i el sorteig dels habitatges es fa aleatòriament. Surt d’allà plorant. I ara el que fa és repensar l’experiència, compartir-la, denunciar que aquells pisos no són adequats ni per a ella ni per a ningú i desfullar la margarida per encertar en la decisió que més li convé.