Una final és essencialment soroll. Un soroll enorme i sense sentit precís, en un bar de la Massana o en un local de Prat de la Creu. Tots els assistents es confonen en l’ànima de qui juga. No s’entén d’on surten les energies dels seus, i tem que siguin certes les de l’adversari. Es crida, s’anima, es renega pla i barroc i sobre la marxa es pontifica. Tant els espanyols com els argentins. La roja ha aconseguit sumar a la seva causa fins i tot els indepes més ortodoxos i a l’albiceleste el futbol ocupa el lloc exacte de la Teologia.

Sense ser César Luis Menotti, els sents parlar de conceptes fonamentals, com “achique de espacios”, “zona de distracción” o “meandro en espiral”, “zona de concreción” o “viroque alado” i “cuero fuera”, que ara ja són patrimoni de la humanitat. Però quan Mac Allister perd una pilota algú etziba un fort “pelotudo!!!”

A l’altre bàndol, cada cop que la pilota arriba a Lamine Yamal les veus passen dels murmuris als crits. Allà on la memòria de l’home albira la petja del mite damunt l’arena deserta de la història, apareix la figura de l’extrem dret, orgullosa, ferma i serena com un xiprer.

No en va és el moment que Goethe reservava per identificar el naixement de les pàtries. I certament en aquest temps difús en què les coses són el que són embolcallades d’un hàlit d’ombra, assenyalem una selecció  (un poble) que s’afirma gràcies a un extrem dret. Només així es pot entendre que siguin els extrems drets els forjadors de les nostàlgies èpiques. Si se sospira, és per un extrem dret. Això s’esdevé d’una manera frenètica quan els esquemes dogmàtics  –o la teranyina defensiva argentina– obliguen a comprimir la gent a una banda del camp en una aglomeració angoixant. Una pilota a l’extrem significa aleshores una finestra oberta de bat a bat, un paisatge toscà al darrere i una frescor de rosada a la pell.

Un extrem dret també com Messi a l’Argentina. Com la Masia, el planter del Barça en la seva final a Nova York. Tot i que la millor oportunitat de la primera part va ser per a un davanter centre com Mikel Oyarzabal. Un davanter centre d’aquells de pedra picada, dels tradicionals, dels anomenats homes d’àrea, que és raça singular i molt enaltida, com els homes blaus del desert o els guerrers de Núbia.

La mitja part, més llarga del que és habitual, serveix de descans també per als seguidors patidors. Més possessió espanyola i més oportunitats però sense gols. A la represa, tots els protagonistes s’afanyen per apoderar-se de la glòria, emparar-se del botí per perviure al cor dels homes i de les dones justos i justes i dels afeccionats i afeccionades. Ningú, ni els que estan veient el partit per televisió en un bar, vol  lluitar contra un destí fatídic que els aboca a l’anonimat en la gran majoria dels casos.
Argentina resisteix. L’amor de Déu als argentins es  manifesta generació rere generació regalant-los un equip de futbol extraordinari, expressió de totes les potències divines. Des del dríbling a la formació de la barrera, passant pel lliure indirecte, tot són facetes de Déu i el seu porter,  el  Dibu Martínez el sacerdot suprem aturant un xut de Baena i una falta de Lamine al darrer sospir (minut 90) .

S’escapa un “uiiii” espanyol i un “ufff” argentí. Arriba la primera picabaralla al mig del camp i l’àrbitre ensenya una targeta groga. Al bar es manté la calma. El més probable és que quan acabi el partit doni la raó a les novel·les de cavalleries que insisteixen sense fre que, per milers de soldats que hi  hagi, el triomf, al final de la batalla acaba sent cosa d’un. Encara que sigui  amb patiment i paciència. Això és l’èpica.