El municipi de Castellbò està de dol. En morir la Lourdes Faus, de Cal Castellnou de Carmeniu, aquest darrer poble perd la darrera ànima que hi havia empadronada. Molts la coneixien perquè guardava cabres, però viure en un poble comportava haver desenvolupat tota mena d’habilitats. Potser ens cal la literatura, i l’escriptor Julio Llamazares en el llibre La lluvia amarilla potser s’hi va aproximar, per entendre el que comporta viure sol en un poble.
Tot i aquesta solitud, la Lourdes gaudia de molta vida social. Es podria dir que era un personatge imprescindible en els mercats de la Seu, dels dimarts i els dissabtes. Jo la coneixia perquè a casa de tant en tant, i en temporada, ens hi portava mató. Però també ens feia arribar magnífiques cols, tocades pel fred i el punt just per al trinxat. I es podria dir que amb un dels seus bròquils vaig descobrir el que era una estructura fractal. Crec, però, que no li vaig arribar a comentar mai, suposo que hauria arronsat les espatlles. El seu tarannà era discret i bonhomiós, i es podria dir que no l’havia vist mai enfadada. Bé, tret d’un cop quan les cabres li van desaparèixer i van tardar tres dies a tornar a casa.
La secada de les darreres anyades la preocupava. Hi hauria prou aigua per a l'hort i el bestiar? La casualitat ha comportat que marxi en un any amb molta pluja. I, tot i que mai t’explicaria on els trobava, sempre venia de gust parlar de la temporada de bolets. Sovint, se’n feia creus de la gran quantitat de gent, mesurada en cotxes, que pujava fins a Sant Joan de l’Erm o que es quedava a prop del seu poble. També la veig veure il·lusionada quan el diari Segre la va entrevistar per a il·lustrar com a la província de Lleida quedaven pobles amb un únic habitant. Li agradava ensenyar la seva foto amb les cabres. Cal pensar que no havia aspirat mai a sortir en la lletra impresa i dubto que veure’s en una pantalla, tret de la tele, li hauria fet tanta il·lusió. Com si el paper fos portador d’una veritat distinta, més elevada.
Fa pocs dies vaig llegir que algú es demanava com podia ser que, per la mateixa quantitat de diners que es pagava un pis a Barcelona, es pogués comprar tot un poble, en algun llogaret del que ara s’anomena Espanya buida. Desconec el preu amb què es podria valorar Carmeniu, però gosaria pensar que no costaria tant com algun dels apartaments de les torres d’Escaldes. I si fem l’abstracció de pensar, només, amb el que representen les dimensions d’un poble i les d’un apartament, sembla que no pugui ser. Si, és clar, Escaldes pertany a Andorra, un país que, pel que sembla, gaudeix de l'èxit. En canvi, la vall de Castellbò, un racó cabdal de la nostra història, ja fa anys que ha vist com, els bons temps s’escolaven riu enllà.
Es podria dir que només hi he estat dos cops a Carmeniu. El primer cop no hi havia ningú al poble. I un poble buit sempre em produeix certa sensació de desassossec. El segon cop, que hi havia la Lourdes, ens va portar a veure els cabrits que, omplint el poble de bels, feia pocs dies que havien nascut. I aquesta és la imatge de la pastora, obrint les portes del corral, que em va venir al cap quan em van dir que ens havia deixat.
