El serial del Palau de Gel es va quedar clavat al 29 de desembre, sostenen fonts pròximes a la propietat. D’aquell dia data l’última reunió de la propietat amb els cònsols, que va tenir lloc al despatx de Francesc Camp, i l’última oferta ferma per arribar a un acord sobre el Palau de Gel: un contracte de lloguer a raó de 20.000 euros mensuals.

Aquest és el preu en què es va plantar la propietat, que d’altra banda no està disposada a vendre i l’únic que element que veu que és “discutible” és la durada del contracte. Casa Roig sempre ha sigut partidària d’un termini curt, i de fet la proposta vigent és a deu anys. De la seva banda, Camp va deixar clar en la compareixença pública del 24 de desembre que el lloguer només era assumible a llarg termini. Llavors va parlar de 30 anys, que posteriorment va rebaixar a 25. Aquest és, segons aquestes fonts, l’única proposta ferma que ara mateix hi ha sobre la taula, no hi ha hagut des del 29 de desembre cap altre contacte “formal” entre les dues parts, asseguren, i per tant continua endavant la demanda de desnonament que prepara la representació legal de Casa Roig, que podria estar d’altra banda enllestida aquest mateix divendres. Una altra cosa és quan la presentaran a la Batllia, si és que finalment la hi presenten, perquè el procediment encara no ha començat i per tant no hi ha cap termini marcat. Però el que està clar és que la propietat considera que ha dit l’última paraula, i que és el Comú qui ara mateix ha d’obrir boca per contraofertar.

El cert és que el marge de maniobra de Camp és cada vegada més limitat: l’opció preferida per la corporació sempre ha sigut la compra, i de fet en tan sols tres setmanes, del 7 al 29 de desembre, va arribar a doblar l’oferta, dels quatre als vuit milions. Massa lluny de les pretensions de la propietat, que d’altra banda sempre ha sigut partidària del lloguer i que es mou en xifres a anys llum de les del Comú. Pel que fa al lloguer, Camp es va plantar en 100.000 euros anuals, 8.333 mensuals, menys de la meitat que els 20.000 que demana Casa Roig. I amb condicions: a banda dels 25 anys de termini, Camp pretenia que a partir del cinquè any, i per cada milió que el Comú invertís en l’equipament, el termini s’allargués dos anys, amb un màxim de deu i amb dret d’adquisició preferent al venciment del contracte.

La propietat, com s’ha dit, no té intenció de vendre –com a mínim, al Comú– i tan sols s’ha avingut a rebaixar el lloguer: dels 300.000 euros anuals que demanava al setembre als 240.000 de l’oferta vigent. El cas és que Camp ja va advertir que aquest últim preu tampoc era acceptable. De fet, el va qualificar d’“inviable”. Els motius? Els sis milions d’euros que, calcula, el Comú hi haurà d’injectar en el que queda de legislatura entre inversió per posar les instal·lacions “al dia” i eixugar el dèficit d’explotació, uns 600.000 euros anuals. Impossible d’amortitzar en deu anys, concloïa.

La conclusió provisional del serial és que no ens hem mogut ni un mil·límetre de les posicions del 29 de desembre, que tampoc hi ha hagut contactes formals des d’aleshores, i que la definitiva judicialització del cas sembla més pròxima cada dia que passa. “Si el Comú vol dir alguna cosa, l’ha de verbalitzar. Mentrestant, la demanda de desnonament continua el seu curs”, adverteixen.

L’estratègia de Camp, que sembla inspirada en laissez faire, laissez  passer, no li ha donat fins ara cap resultat aparent, i es va trobar el 7 de gener amb una mobilització ciutadana inèdita, quan dos centenars de veïns es van concentrar formant una cadena humana per reclamar una solució òptima del contenciós. I òptima vol dir en aquest cas que el Palau de Gel continuï prestant servei a Canillo i a Andorra. No hi veien altra opció. Hi va haver crítiques sagnants (“menys ponts i més Palau”, en referència a la inversió de 650.000 euros en el pont tibetà a la vall del Riu) i consignes que cridaven a la negociació que ahir mateix reclamava també la consellera d’Objectiu Comú, Dolors Cabot: “Confiem que el Comú estigui negociant i que es pugui tancar un acord.” Doncs de moment, i segons fonts coneixedores del cas, ni una cosa ni l’altra.