Quan el vaig conèixer fa un parell d’anys, no sabia qui era Mathieu Baumel. Això et pot passar a Andorra: pots sortir a sopar amb amics i mentrestant, a Madrid, París o Londres, si et presenten algú nou que acaba d’arribar al país, més aviat seria advocat, banquer o coach d’alguna cosa, a Andorra pot ser que hagi estat espia, el primer empresari de videojocs de l’Europa de l’Est o un guanyador de la Copa del Món de futbol o… un campió que ha guanyat diversos Dakar. Aquest últim era Mathieu.

En aquell sopar d’amics, parlant de tot i de res, li vaig preguntar què feia. “Soc copilot d’un equip de ral·li”, va explicar Mathieu. Eufemisme més gegant impossible! Amb el temps vaig descobrir la seva trajectòria: un copilot llegendari, company inseparable de Nasser Al-Attiyah fins a l’any 2024 i ara de Guillaume De Mévius, capaç de guiar el seu equip a través del desert a més de 200 quilòmetres per hora amb una precisió letal.

Ens vam fer amics. Sempre que el vèiem, el seu somriure franc i la seva naturalitat ens colpien profundament, perquè en Mathieu és una ànima d’una sinceritat desarmant. Té uns valors humans que no són comuns, una mena de llum pròpia que l’envolta i el fa especial. Potser per això, rebre aquella trucada –la que mai no esperes, la que et glaça la sang perquè anuncia que algú estimat ha patit un accident.

Tot va canviar el 29 de gener. Un conductor que anava massa ràpid i amb poca visibilitat va xocar contra el vehicle que Mathieu ajudava a col·locar al camió d’assistència. La força de l’impacte li va destrossar les cames. Estirat al fang, sota la pluja, ell mateix va recollir els seus membres mutilats i va donar ordres clares: on era el seu telèfon, a qui trucar, com avisar a l’hospital i els metges… Tot això abans de ser sedat.

“Estava conscient. Sabia que cada segon comptava. El meu instint de supervivència es va activar”, em va explicar Mathieu. Va ser el mateix Mathieu qui va trobar forces per avisar a Barbara, la seva dona i la seva copilot en tot.

El seu cor es va aturar diverses vegades durant el coma induït. La Barbara m’explicava: “Li agafava la mà, i veia llàgrimes. Ell em sentia”. Quan es va despertar, la seva primera pregunta, a mitjanit, va ser per ella. No per plorar, no per lamentar-se. 

“Va preguntar-me: he de quedar-me o he de marxar?” Així és en Mathieu: sempre pensant primer en els altres.

Però no s’ha rendit. No només és resilient. És antifràgil. Quan la vida el colpeja, ell es fa més fort.

Després de cinc operacions i d’una batalla contra les infeccions, va prendre una decisió tan dura com valenta: amputar la cama dreta per centrar-se completament en la rehabilitació de l’esquerra. El seu objectiu? Tornar al Dakar el 2026.

“És el que em mou, el que m’empeny endavant”, explica Mathieu.

“Mathieu sempre ha estat d’una fortalesa fora de mida”, diu Barbara. “Sense una resiliència profunda, no hauria arribat on és”.

Ella és la seva parella perfecta: corredora, pilota, copilota. Junts, dins i fora del cotxe. Tots dos comparteixen la mateixa mentalitat de lluitador i guanyador. La vida els ha posat al davant una prova gegantina, però els Baumel només coneixen un camí: superar-la. Pels seus fills, i per ells mateixos.

Mirant endavant. Nous reptes, noves oportunitats. Aquesta no és la fi de la història. És l’inici d’una nova etapa.

Ara mateix, Mathieu està navegant per les dunes més dures que mai ha afrontat, però ha trobat la ruta, el GPS que el guiarà cap a la següent etapa. Cap a una nova victòria. 

Ens trobem al centre de rehabilitació de Grau-du-Roi. Com et trobes?, li demano.

“Bé, tranquil. Treballo cada dia per reconstruir-me. Entreno amb intensitat, i cada dia avanço una mica més. El meu fisioterapeuta és genial. Em mantinc dret sense bastó, jugo a ping-pong, faig tir amb arc... Vull tornar a ser 100% autònom. El pla és precís. Tot es controla al mil·límetre: les passes, l’equilibri, l’alineació. Sensors, simuladors, anàlisis constants. Fins i tot les escales són un repte amb la pròtesi. Cal pensar cada moviment. Però avanço, i això és el que importa”.

Mathieu va manifestar de seguida el desig de tornar al Dakar. Què el continua impulsant per dins, tenint en compte que ja l’ha guanyat quatre vegades? 

“Quan ets competidor, aquest esperit no mor mai. No importa l’edat o la feina, sempre tens aquella empenta interna per millorar, per superar-te. Així soc jo. Fa més de 20 anys que intento afinar cada detall dins el cotxe: canviar, evolucionar, trobar el punt feble i millorar-lo, una mica més cada vegada. Haver guanyat diverses vegades, evidentment, és gratificant i ho valoro. Però és passat. El meu cap ja pensa en el pròxim repte. Ningú no ha pilotat mai un cotxe d’alt nivell amb una pròtesi i ha guanyat etapes especials. Jo espero poder-ho fer, i fins i tot guanyar el Dakar una altra vegada. Seria encara més especial ara que tinc una discapacitat. Hi ha molts graus de discapacitat, però jo soc, al cap i a la fi, una persona amb mobilitat reduïda. Diguem-ho clar: amb discapacitat. Si podem gestionar tots els petits reptes, desplaçar-nos pel bivac, la higiene amb la pròtesi, les tasques mecàniques com punxades o quedar encallats a la sorra, i tot i això ser competitius durant 15 dies... i potser guanyar? Seria increïble. Per tant, sí, aquesta motivació continua ben viva. Sobretot pel Dakar, que ha estat una part enorme de la meva vida els últims 20 anys. Vull continuar. Vull demostrar que és possible malgrat els entrebancs, siguin grans o petits. Primer m’ho vull demostrar a mi mateix. Però també als altres, a tots els que m’han donat suport. Que res no és impossible. I a Andorra, els esports als quals tornaré de seguida són, per descomptat, la bicicleta i el BTT. I a l’hivern, l’esquí. Estem treballant en una pròtesi adaptada per fer esquí de muntanya, que també em servirà per entrenar la resistència en pujades. En faig molt amb la meva dona, la Barbara”.

 Quin és el programa? Què l’espera a Cap Breton, la pròxima etapa? 

“Cap Breton és la tercera fase. La primera va ser l’accident. La segona, la rehabilitació: tornar a aprendre a caminar, moure’m per terrenys diversos. Ara toca la preparació física i esportiva. Tornar a ser 100% autònom amb la pròtesi i posar-me en forma per competir. Seran dues fases: una al setembre (2-3 setmanes) i una altra al desembre, just abans del Dakar.

Mathieu menciona la possibilitat de conduir ell mateix i també de competir als Jocs Olímpics. La pregunta és obligada: quin esport es veu practicant el 2028 als Jocs de Los Angeles? 

“Hi ha diversos camins possibles. El primer, i el més natural, és continuar com a copilot. És la meva professió, el que faig millor. Hi porto gairebé 20 anys. Vaig començar el 1997 i em vaig professionalitzar cap al 2003-2005. Per tant, seguiré apostant per això. Però si un dia no puc competir al més alt nivell o no tinc lloc en un equip oficial, per què no pilotar? Sempre m’ha atret i ja tinc experiència al volant. No seria res de nou per a mi. I si ho faig, m’hi posaré al 100%. No faig les coses a mitges. Ara bé, pilotar seria un pla B, una opció a mitjà termini. De moment, el focus està a seguir com a copilot. També hi ha la possibilitat d’entrar en el món dels esports paralímpics. Ara som al 2025. Los Angeles 2028 és a tocar, però per arribar-hi cal seguir tot un procés: entrar en una federació, competir, obtenir resultats, pujar de nivell i potser ser seleccionat per l’equip francès. És possible? Sí. És aviat? També. Però no ho descarto. Pel que fa a l’esport ideal, n’hi ha diversos. Podria ser als Jocs d’estiu o als d’hivern. Vaig ser monitor d’esquí durant molts anys, i això em tira molt. Amb una pròtesi podria tornar a esquiar. Ara bé, als Jocs Paralímpics esquies amb una sola cama. Això vol dir que la meva cama esquerra ha de ser molt forta, i encara no ho és. Però podria ser un gran repte. A l’estiu, la bici és l’opció més clara. He fet sempre molt ciclisme: carretera, BTT, gravel... És la disciplina que provaré primer. Pedalar amb una pròtesi serà tot un procés, però crec que podria ser competitiu. Hi ha altres esports on l’edat pesa menys i on la tècnica i l’experiència són clau: tir amb arc, tir esportiu... També esports aquàtics com el caiac o el rem, on el tronc superior és el protagonista. Hi ha moltes opcions. Però si n’hagués de triar una ara mateix, crec que la bici és la que més m’atrau i millor s’adapta a mi.”

Està clar que en Mathieu, tot i tenir una ment d’acer, encara no ha esquivat del tot totes les trampes d’aquestes arenes movedisses i traïdores que l’acompanyen des de l’accident. Li queden mesos exigents, plens de lluita i revolts tancats.

Però tothom coincideix: ja ha superat la part més dura amb una força mental excepcional. En Mathieu és un campió, un professional i especialista que ha sortit de revolts molt tancats i trams plens de grava. I per aixo segueix amb el cap alt i el cor fort. Aquesta tragèdia no l’ha fet frenar, al contrari, ha canviat de marxa i ha continuat avançant amb més empenta. Per això és probable que en els pròxims dies la Creu Roja, així com altres organitzacions i marques com l’Automòbil Club d’Andorra (ACA), formalitzin una col·laboració amb ell o vulguin que esdevingui ambaixador de la seva marca, pels valors que transmet en Mathieu.”

Veure’l lluitar és una d’aquelles coses que et remouen per dins: t’emociona, t’inspira. La seva història mereix ser coneguda per molts més, perquè del seu camí, ple de coratge i revolts, se’n pot aprendre molt. Estic segur que Andorra sencera, i molta gent d’arreu del món, seguirà amb l’alè contingut aquesta nova etapa de la seva recuperació, perquè tots, en algun moment, patinem als revolts de la vida… però no tots tenim el mateix GPS per orientar-nos amb la seva serenor.

PS: Dimecres comença el rodatge de la rehabilitació de Mathieu per a un documental que en seguirà el periple des de l’accident, passant per les primeres passes amb la nova pròtesi per concloure el gener del 2026, a la sortida de la pròxima edició del Dakar. Serà el primer esportista professional amputat.