Quan fa gairebé cinc hores que ets al carrer venent roses i de cop mires el cubell i veus que solament en queda una és aquell el precís moment que t'envaeix una barreja estranya de sentiments. D'una banda estàs content, satisfet i orgullós de la feina feta. A més, els calerons de la venda són per anar de viatge a París, Roma o Mallorca, així que l'alegria aflora per tots el porus de la pell. Però dins, amagada en un petit racó de l'ànima, sempre hi queda aquella sensació de qui intueix que se li'n va alguna cosa. Potser en un primer instant no sap ben bé què és, però ho nota, ho sent. Ho sap. Així és, s'ha acabat la diada. Ja fins a l'any que ve no tornarem a viure aquesta història. O llegenda, millor dit, d'un tal Jordi a qui van fer Sant després que matés un drac i salvés una princesa. Ara només queda tornar a casa i posar la rosa en un jerro amb aigua, llegir un llibre acabat de comprar o, perquè no, regalat, i tancar els ulls desitjant que no arribi mai l'endemà. 

Una sensació similar, potser no tan exagerada, és la que van viure la Laia i la Vicky ahir. Són alumnes de tercer de primària de l'Escola Andorrana d'Encamp, i 400 són les roses que tenien per vendre pels carrers de la capital. Però la cosa no va ser solament vendre flors, sinó que el dia abans les van preparar amb la seva espiga i el seu embolcall, així que van experimentar gairebé com és tot el procés que pateix una rosa per Sant Jordi. Totes dues estaven assegudes en un banc just davant del Comú, acompanyades pel Dani, el seu professor, però tenien diversos companys dispersats pels carrers de la ciutat venent roses a tort i a dret. Els diners recaptats serviran per ajudar a pagar el viatge, i aquest any toca anar al País Basc.

Una mica més endavant, al bell mig de la Plaça del Poble, s'hi trobaven la Lara i l'Àlex, tots dos alumnes de tercer d'ESO del Sant Ermengol. No en tenien ni idea de quantes roses havien venut, solament que eren "moltíssimes". I és que aquella plaça va semblar cobrar vida ahir al matí, i gairebé tothom va passar pel seu estand. Tenien dos tipus de rosa: de naturals i de ganxet. La recaptació dels diners de les primeres seran per al viatge dels seus companys de quart a Madrid, i la de les de ganxet anirà destinada a construir un menjador per a nens petits.

Un altre de la seixantena d'estands que es van ubicar a la Plaça del Poble va ser el del Comerç Espanya. Van ser un total de 800 roses les que van portar per vendre, 500 de les quals vermelles. L'Adelaida, que era l'encarregada de conduir les vendes i organitzar les flors, fa una quinzena d'anys que viu el dia de Sant Jordi des de dins. De fet, quan ho va començar a fer, el seu fill Jonatan era ben petit, i ara l'ajuda cada diada. A més, passa una cosa curiosa quan el producte estrella és el mateix per a tots els comerciants, que és que comença un joc d'oferta i màrqueting puntual que, si ens ho mirem amb cert humor, és realment molt divertit. Si camines tres passes per la plaça és impossible que no apareguin de cop tres o quatre nanos oferint-te una rosa. I saben regatejar, els nanos. "Tres euros, bé, te la deixo a dos, vinga!". Són la pera! Però qui ha trobat la manera de tenir una rosa infinita és l'organització Milsomriures. Ells fabriquen flors amb goma eva i tela, i la Marta explica que, tot i que es poden rentar i mai es fan malbé, “la gent les segueix comprant!”, així que és el negoci perfecte.

Però qui realment té feina la diada de Sant Jordi són les floristeries. Ai, les floristeries... Qualsevol pel·lícula de Tarantino es queda curta en comparació amb l'acció que hi ha allà dins cada 23 d'abril. Roses per aquí, roses per allà. Ara un ram gegant, ara un test petit. I gent entrant i sortint cada dos segons i mig. Per no parlar de les desenes d’encàrrecs que una setmana abans ja els comencen a demanar. És per això que la Carme, de la floristeria Magnòlia Flors, va encarregar 3.600 roses per a l'ocasió, el 95% de les quals eren vermelles, ja que "la rosa de Sant Jordi és vermella i punt!", deia convençuda. Això ho corrobora la Lourdes d'Aqua Nova, que va vendre unes mil roses. I també l'enrenou que es genera. "Tothom ho vol alhora!", exclama esperitada. Però aquesta data està marcada al calendari com la més important de l'any, sens dubte. Ara ja ha passat. Per sort, tots els cubells es van buidar. Bé, n'hi va haver un que es va quedar amb una rosa a l'interior. Una rosa sense vendre, sense regalar. Saben per què? Perquè resta en espera de la propera diada. Ara se'n va al fons d'un traster fosc, però no pateixin, que la tornarem a veure.