Hospitalitat. Una paraula que cada vegada que la llegeixes en un assaig de Henry David Thoreau, no saps com, se t’enfila un pessigolleig que t’incita a saber-ne més. Així el volum de Francesc Torralba, Joseba Achotegui i Joan Orrit “diu el que ha de dir”, segons el doctor Albert Font. “Si parlem d’hospitalitat hem de parlar d’una casa”, va afegir, per recordar que “Andorra coneix de fa temps l’hospitalitat com a manera de viure. Qui puja pels seus camins o travessa les seves fronteres sent encara l’eco d’una tradició d’acollida, teixida entorn de les esglésies romàniques, les llars i els refugis que han estat aixopluc per als viatgers i per què no, per als pelegrins”.
A la presentació es va parlar sobre el paper de l’amfitrió i el de l’hoste, sobre l’acte d’acollir en un sentit ampli pensant en clau cristiana i mediant sobre el carisma de l’hospitalitat que tan fecund ha estat en la història de l’Església des de les pàgines del Gènesi, on Abraham acull tres desconeguts sota l’alzina de Mambré.
De fet, acollir un foraster deriva del credo de les tradicions religioses bíbliques i espirituals com el confucianisme o el taoisme, i s’ha posat de manifest els darrers anys a la crisi d’immigrants i refugiats que viu Europa. A banda de resoldre les necessitats bàsiques de les persones que arriben cal oferir la possibilitat que s’integrin laboralment sense distingir els éssers humans en virtut del color de la pell, del seu origen o del país d’origen.
Així, si per als éssers humans migrar és un fenomen natural lligat a les lleis de l’evolució, doncs la capacitat d’emigrar és un senyal distintiu de la nostra espècie, per què ens afecta tant en l’actualitat? El psiquiatre Joseba Achotegui en el recull de les conferències explica que la resposta es troba en les terribles circumstàncies que els immigrants han de viure.
Hi ha una relació directa i inequívoca entre el grau d’estrès límit que pateixen aquests immigrants amb l’aparició de la seva simptomatologia: l’emigrant pateix situacions molt adverses o dols com la soledat forçada en separar-se dels seus éssers estimats, l’absència d’oportunitats, l’exclusió social estructural, la tristesa, la por, la indefensió, la lluita per la supervivència, que l’aboca a un estrès crònic i sense suport social que supera la seva capacitat d’adaptació. Un conjunt de símptomes psíquics i somàtics que, segons Achotegui, s’emmarquen en l’àrea de la salut mental en el límit de la psicopatologia anomenada la síndrome d’Ulisses, fent al·lusió a l’heroi grec que va patir innombrables adversitats lluny dels seus éssers estimats. A L’Odissea, cant V, 150 “I Ulisses passava els dies assegut a les roques, a la vora del mar, consumint-se a força de plor, sospirs i penes, fixant els ulls al mar estèril, plorant incansablement...”
En aquest punt, el doctor Font es va referir al fet que “en els darrers anys hi ha hagut un gran empitjorament dels estressors que afecten aquesta població. Emigrar mai no ha estat fàcil, però no és el mateix emigrar com es feia abans en condicions difícils, que marxar a un altre país avui en condicions extremes”.
Tot esmentant Francesc Torralba, va subratllar que “l’hospitalitat, o és universal o no és una hospitalitat de qualitat”. La seva és una aproximació filosòfica, entesa com un valor que interpel·la la persona a obrir-se a l’altre i a sortir d’una mirada centrada exclusivament en un mateix. Ho fa amb el suport de pensadors com Tarrida o Innerarity. I falta el Thoreau de L’hostaler i altres assajos.
L’autor a qui hippies, contestataris i ecologistes han pres com a model i que parla de l’hostaler com aquest home que “rep, escolta i deixa marxar els seus estadants”, com una excel·lent metàfora de l’hospitalitat i “la bona gent” en ple apogeu de les societats multiculturals.
