Han pensat mai quants granets d’arròs es necessiten per organitzar una gran arrossada popular? Sempre parlem de comensals, de racions, i fins i tot de quants paquets d’aquest preuat cereal s’han utilitzat –amb els consegüents quilograms que aquests representen–, però mai del nombre exacte de petites partícules gramínies, les quals són indispensables per tal de poder dir, amb la veu ben alta i propietat, que efectivament ens hem menjat un plat d’arròs com Inari –que és la deessa japonesa d’aquest aliment– mana. Per què, és la qüestió, és tan complicat? No sé vostès, però a mi em semblaria un titular collonut una cosa així com “Deu milions de granets d’arròs per festa major”. En fi. Deuen pensar, amb raó, que ja torno a desvariar. Els demano disculpes: és estiu, fa calor... No estic al meu hàbitat natural. I què més dona quants granets hi hagi? És una pregunta estúpida, nen. El que importa és el tiberi! I ahir, per sort, n’hi va haver. Inari-n’hi-do, si n’hi va haver.

I és que és més que probable que, finalment, s’arribés a servir més de mil racions. A més, en aquesta ocasió, en lloc de fer sis o set grans paelles, diguem-ne, normals, s’ha optat per solament utilitzar-ne un parell, a les quals se’ls han sumat dues més de més fondes. De fet, força més fondes. Ben bé de dos pams i mig. Això, a banda de per, potser, optimitzar recursos, tenia el motiu o la voluntat de fer l’arròs més caldós, però no sé si finalment es va acabar aconseguint del tot. No per una raó d’incompetència dels cuiners, ni molt menys, sinó perquè el plat on se servia la ració era pla i de cartró. Per tant, segurament no era la millor opció oferir quelcom relativament líquid. Compte, però, que de melós sí que n’estava, i el cas és que no estava bo, sinó molt bo. Això és l’important.

La jornada tampoc va estar exempta, per variar, de la imperant solana. Per sort, així com el Comú de la capital ja va fer per l’arrossada popular de la Festa del Poble, la sala Consòrcia del Centre de Congressos es va habilitar com a “refugi climàtic”, i molts van ser els que van sortir esperitats escales a baix només en rebre el plat d’arròs i el gelat. Molts d’altres, però, es van quedar a les taulades ubicades just a sota de les banderoles, les quals estaven rodejades per grans ventiladors, i tampoc s’hi estava malament del tot, la veritat. De fet, fins i tot alguns dubtaven on assentar-se. “Dins o fora?”, li va preguntar un padrí al seu amic, “No ho sé... On digui la dona!”. La dona va dir a dins.

Però és clar, tots els que van aconseguir el seu plat, abans se’l van haver de guanyar, i per això van haver de fer una gairebé quilomètrica i lenta filera, i allà sí que no hi havia banderetes ni màquines amb aspes giratòries ni res que amenitzés l’estada. Solament feien d’aliats els ja gairebé mítics barrets de palla que et donen o bé juntament amb el tiquet de l’arròs o si veuen que, sense ell, potser caus rodó al ciment. En un moment determinat, però, algun que altre núvol pietós sembla que va decidir interposar-se entre el sol i els pacients arrossaires per obsequiar-los amb ni que fos uns vint segons d’ombra. “Gràcies, nuvolet”, deien alguns marrecs. Em pregunto què carai devia pensar aquella gran massa flotant d’aigua evaporada en veure, allà baix, tota aquella colla d’individus linealment organitzats esperant ves a saber què. Qui sap. El cas és, però, i no sabem si per voluntat pròpia o no, que finalment els va acabar abandonant a la seva sort. No obstant això, sembla que més tard va tornar, i força enfadat…

Bé. Si tenim arrossada popular a Andorra la Vella vol dir que la festa està arribant al seu final, i és per això que el cònsol major de la capital, Sergi González, va aprofitar per fer una mica de balanç. Recordem que al moment de l’arròs encara quedaven alguns concerts més que interessants per succeir a la nit, però González ja manifestava la seva joia per “haver tingut una festa major sense incidents i, sobretot, amb un ambient més que sa”. I és que, recordem, hi havia fins a 67 activitats programades, i moltes d’elles estaven focalitzades, precisament, en el públic familiar, que en principi no és gaire de generar aldarulls. En principi...

González també va comentar el fet que “l’any que ve la festa major no coincidirà amb el Cirque du Soleil”, ja que haurà acabat uns dies abans. No obstant això, sí que encara hi haurà la gran carpa instal·lada, i “ens estem plantejant aprofitar-la”. Encara no saben ben bé per a què, “el departament de Cultura ho està estudiant”, però “potser hi podríem fer un macroconcert”, mig avança. “Però això, pintora, serà l’estiu vinent”, deia un tal Chanquete. “Ara estem en aquest”. 

I és que encara ens queden uns quants dies més de patir calors i més calors, i també alguna que altra festa major d’algun d’aquest poblets perduts que tenim pel Principat. De fet, els puc assegurar que algunes són, fins i tot, més divertides que les grans i populars i multitudinàries festes que es fan per les valls de baix, però bé, això potser també és cosa meva. En fi, ara sí, ja hem arribat al final, tant de la festa major de la capital com d’aquestes línies, i fins a l’any que ve no tornarem a parlar de seguretat ni de soroll ni d’enrenous ni de res més. Oi? Això sí, espero haver tingut temps suficient per comptar, un a un, quants maleïts granets se serveixen a l’arrossada, que m’ha quedat el dubte entre cella i cella, tu! Si per alguna macabra raó em volen ajudar, ja saben on trobar-me.