Ja sabem que els iPhone venen de la Xina, per exemple. De fet, el continent asiàtic és la zona del món on més telèfons es fabriquen. Al Vietnam, l’Índia, Corea del Sud, Indonèsia... Però, on se’n van, després de desfer-nos-en, els components d’aquests o altres aparells electrònics? Doncs ben bé podem dir que tornen a l’origen en alguns casos, és a dir, que donen ni més ni menys la volta al món. Així les coses, es planteja un problema afegit de difícil solució encara a hores d’ara: quant diòxid de carboni s’allibera amb el transport d’aquests materials que van planeta amunt i avall? 

De tots aquests temes en saben molt a Refesa - LSR Logística i Serveis del Reciclatge. I és que els telèfons, tàblets i ordinadors que deixem a les minideixalleries, Ctrasa els recull i els posen en unes gàbies que facilita Refesa i ho porten fins a la planta de logística. Allà es classifiquen i després es desmunten els diferents elements que els conformen i s’exporten per traure metalls preciosos que poden ser reutilitzats i que cada vegada són més escassos i difícils d’aconseguir. I on s’exporten? Doncs o bé a Anglaterra o bé al Japó que és on hi ha les indústries capaces de fer l’extracció i refosa d’aquests metalls. I també a la Xina, encara que no es digui tant, comenten. Així és que hi ha residus electrònics que van de Barcelona a Sevilla, des de la capital andalusa tornen a Barcelona i d’allà als països esmentats. No en 80 dies, és clar, o potser sí?. És per això que des de Refesa llancen aquest repte o missatge difícil de respondre i que crea molts d’altres interrogants: “ningú calcula el CO2 que es desprèn per reciclar ni quant costa”. 

A Andorra no és rendible tenir la indústria necessària per extreure i fondre aquests metalls preciosos perquè és un país petit. A més, es veu que la fórmula que fan servir per poder reaprofitar-los és semblant a la de la Coca-Cola en el sentit que és supersecreta. El que sí que es pot avançar al Principat és en consciència i sensibilització pel fa a la necessitat de reciclar tots aquests aparells electrònics, separar els seus components perquè n’hi ha que són molt contaminants, com ara les piles de botó dels ordinadors, i reutilitzar el que sigui possible. Ni més ni menys que les bases de l’economia circular. I tenint en compte el volum de residus que entren a la planta de logística una de dos: o estem hiperconscienciats o n’utilitzem molts o potser una barreja de les dues coses. Entrant al detall, cada 8 o 9 dies arriben a la planta de logística fins a cinc tones d’electrònica del país. D’aquestes, el 50% són televisions, expliquen,  i la resta rúters, ordinadors, Switch, impressores, màquines d’afaitar, torradores, aspiradors, mòbils...

Tres mòbils amb 12 anys
I parlant de mòbils, els de Refesa comenten un altre aspecte que els crida molt l’atenció i que ve a confirmar la preocupació d’associacions i famílies pel bon ús d’aquests dispositius entre els més joves. Per què? Quan fan visites amb alumnes de 12 anys a la planta per conscienciar sobre el reciclatge, ells, que estan tan acostumats a tractar amb els residus electrònics, es posen les mans al cap cada vegada que reviuen aquest episodi. “Que aixequi la mà qui té el primer mòbil. Ningú. El segon mòbil? Ningú. No és fins al tercer que comencen a aixecar la mà”. Tres mòbils amb 12 anys. Els motius? Obsolescència programada? Es cansen? No poder actualitzar les aplicacions segons la versió? Consumisme obligat? Un tema de molta actualitat que genera un debat que també fa la volta al món.
 

Alta tensió: 28 tones de CO2
A Refesa també tracten els transformadors d’alta tensió que trobem a instal·lacions de FEDA o la Mútua porten un gas aïllant perillós que evita els curtcircuits. S’ha de xuclar amb una màquina especial i s’ha de tenir una formació específica per poder-ho fer. Es veu que cada quilo d’aquest gas, si marxa a l’atmosfera, desprèn fins a 28 tones de diòxid de carboni.