Les que van guanyar la por

“No havíem treballat mai en aquesta circumstància”, recorda la metgessa d’Urgències Anna Hernández. L’emoció, potser la tensió, es manté ben viva quan parla d’aquella època... ara ja fa un any. “La primera setmana va ser una escabetxina de companys”, explica. Ella va ser una de les primeres a contagiar-se de la malaltia després d’atendre un esquiador de Madrid amb Covid. Moments molt durs per als professionals sanitaris, sobretot els que tenien els pares a casa o fills. “Teníem molta por de passar-ho als nostres fills, perquè en aquell moment tampoc estava tan clar que en els nens  fos tan lleu”, afirma. Titulars que informaven de la mort d’un infant en algun lloc d’Espanya generaven angoixa. Confinada, malalta i sola amb la filla, que també va emmalaltir. “Li vaig passar jo”, relata amb l’emotivitat als ulls i als llavis. “Quan vaig veure que tenia símptomes em vaig sentir la pitjor mare del món”.

Però la seva feina és vocacional i deu dies després de recuperar-se ja sentia la necessitat de tornar a primera línia. Els companys anaven caient, cada cop eren menys i davant d’això, “la sensació de voler anar a ajudar imperiosa i sense por”. La doctora Hernández parla d’una combinació de sentiments en aquelles setmanes difícils. “La meva vocació em deia que havia d’estar allà i seguiré allà. Però això no treu que hi hagués cert temor a fer mal als que més estimem”, indica. “Sempre guanyàvem a la por, però la por aquella persistia”. Era una cosa nova. Com a metgessa d’helicòpter ha topat amb la por en algun vol amb tempesta. Però després d’aquell ha vingut un altre vol amb sol i aquelles sensacions han caigut en l’oblit. Amb la pandèmia de SARS-CoV-2, la tensió no va començar i acabar en un sol dia. Ni en una setmana. “Era vinga, vinga, vinga...”. I és “la permanència d’aquesta etapa somorta el que acaba fent mal”.

També va ser en aquell moment quan es va trobar amb el reconeixement de la gent. Sortien d’un domicili d’atendre un pacient i el veïnat els aplaudia. “Sentia força timidesa i molta vergonya de veure’m ser el centre d’atenció junt als meus companys d’equip”, apunta. I tot i que ho agraeix, remarca que no necessitava aquell aplaudiment. “El que necessitava és que la gent es protegís i s’estigués a casa” perquè “si es feien mal no tindríem capacitat per atendre’ls tots a l’hora o si s’infectaven a l’hora no hauríem tingut capacitat, i no volíem decidir”. Els hi hem reconegut prou l’esforç? La doctora Hernández contesta que els metges “sempre exposem la nostra vida. Sempre anem en helicòpter. Si l’helicòpter cau, segurament morirem tots. I quan baixo de l’helicòpter ningú mai m’ha aplaudit”. El que sí demana és més comprensió. Perquè la gent oblida aviat. Que entengui que l’atenció a Urgències hi ha dies que no pot ser en 15 minuts quan t’han de fer uns punts si al mateix moment hi ha una embòlia, dos Covids greus, un ictus i un infart. “Potser ens agrairien més comprenent-nos que no aplaudint-nos”, assevera.

D’aquell març del 2020 fins avui queden els canvis en la feina dels sanitaris. Des de l’autoprotecció, sovint engorrosa, fins a la tipologia de pacient. I si una cosa ha trobat a faltar la doctora Hernández és l’acompanyament emocional als pacients. “A qui no li agrada que li agafin la mà o li posin la mà a l’espatlla quan està malalt? Això ha estat molt bèstia, molt fred”. 

D’aquesta època fosca en treu aspectes positius, però. “La Covid ens ha fet veure que som efímers, vulnerables, i que les coses s’han de fer quan un les sent.” Demana cuidar-se, respectar-se els uns als altres, “forjar llaços i que d’allò dolent en surti alguna cosa bona”. I punt important: seguir lluitant per pressionar els governs perquè la sanitat sigui un dels pilars fonamentals, tant pel que fa a recerca com a tractaments innovadors, com tenir els millors professionals o la creació de noves infraestructures. D’aquella crisi ara se’n presenta una altra. “Nosaltres vam treballar molt però molta gent s’ha quedat sense feina. Ara hem d’estar amb ells”, defensa. Diu que com a societat cal posar les eines per donar una sortida a aquestes persones que es troben avui en una situació molt vulnerable. És moment de ressorgir de les cendres.